La mirada dels deixebles

5a MOSTRA DE FOTOFILOSOFIA

2010-11-23T01:21:00.000-08:00

El passat dia 18 de novembre, un grup d’alumnes d'ESO i BATXILLERAT del nostre institut van acudir al Aula Magna de la Facultat de Filosofia de la UB per tal de celebrar la Diada Mundial de la Filosofia. Amb motiu de l'efemèride del pensament es van desplaçar a la facultat, acompanyats del professor de filosofia, els alumnes seleccionats per a participar en la 5a edició del Certamen de Fotofilosofia, corresponent a l'any 2010.

A continuació us oferim un petit recull de fotografies de l'acte i dels que hi vam acudir.

JA SOM 5000

2010-11-05T15:09:00.000-07:00

Hola a tothom

Tenim cinc mil visites i una mica més, per segon any consecutiu participem a la mostra de FOTOFILOSOFIA, tenim -gràcies a en Albert Garran, alumne de 1r de BAT del nostre institut- nova imatge... i no l'hem daurat la píndola al Benet XVI...

Som i serem. Des d'aquest espai de lliure reflexió, on tothom pot participar, continuarem impulsant la filosofia i recoltzant la llibertat.

Gràcies Albert, gràcies a tothom.

FOTOFILOSOFIA 2010: ALUMNES SELECCIONATS

2010-11-04T00:29:00.000-07:00

Tot seguit us oferim el resultat de la selecció de fotogragfies per a la Mostra de FOTOFILOSOFIA 2010. Gràcies a tots els que heu participat.

ALUMNES SELECCIONATS

Albert Garran López - 1r BAT A

Marta plaza Valero - 1r BAT A

Olga Garcia Cabezas - 2n BAT B

25.- LA MALALTIA DE L'IGNORANT ÉS NO ADONAR-SE DE LA SEVA PROPIA IGNORÀNCIA

2010-11-02T02:31:00.000-07:00

CATEGORIA: Intel·lectualisme moral

Aquesta imatge ha estat aportada per na Esther Juarez de 1r BAT A

24.- DARRERE DEL DIA I LA LLUM DELS FANALS SEMPRE S'AMAGA LA FOSCOR

2010-11-01T10:22:00.000-07:00

CATEGORIA: Metafísica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Alba Quintana de 1r BAT A

23.- UN PAS MÉS CAP AL FINAL D'UN SOMNI

2010-11-01T10:16:00.000-07:00

CATEGORIA: Antropologia filosòfica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Marina Useleti de 2n BAT A

22.- CREUS QÈ HI HA LÍMIT?

2010-11-01T10:14:00.000-07:00

CATEGORIA: Metafísica

Aquesta imatge ha estat aportada per en Ferran calero de 1r BAT A

21.- COM ÉS DÉU?

2010-11-01T09:37:00.000-07:00

CATEGORIA: Gnoseologia

Aquesta imatge ha estat aportada per en Kevin Heras de 4t d'ESO B

20.- EL TREBALL ENS MANIPULA?

2010-11-01T09:31:00.000-07:00

CATEGORIA: Antropologia filosòfica

Aquesta imatge ha estat aportada per en Eric Villegas de 4t d'ESO B

19.- HI HA MOVIMENT O ENS ENGANYEN ELS NOSTRES SENTITS?

2010-11-01T09:27:00.000-07:00

CATEGORIA: Gnoseologia

Aquesta imatge ha estat aportada per na Olga Garcia de 2n BAT B

18.- EL COMENÇAMENT D'UNA NOVA AVENTURA

2010-11-01T09:23:00.000-07:00

CATEGORIA: Antropologia filosòfica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Souad El Azizi de 1r BAT B

17.- PER QUÈ ÉS AQUEST EL NOSTRE MÓN?

2010-11-01T09:19:00.000-07:00

CATEGORIA: Metafísica

Aquesta imatge ha estat aportada per en André Inacio de 2n BAT B

16.- LA VIDA ÉS UN JOC, TÉ NORMES, O LES ACCEPTES O NO HI JUGUES

2010-11-01T09:15:00.000-07:00

CATEGORIA: Ètica

Aquesta imatge ha estat aportada per en Alexis Cruz de 1r BAT B

15.- ON VA LA LLUM QUAN SE'N VA?

2010-11-01T09:08:00.000-07:00

CATEGORIA: Metafísica/poesia

Aquesta imatge ha estat aportada per en Joan Triquell de 2n BAT B

14.- QUI VA DIR "POR"?

2010-11-01T09:05:00.000-07:00

CATEGORIA: Estètica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Laia Garcia de 2n BAT A

13.- D'ON PROVÈ AQUEST INSTINT?

2010-11-01T09:03:00.000-07:00

CATEGORIA: Antropologia filosòfica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Damaris Moreno de 1r BAT B

12.- MALGRAT PUGUI SEMBLAR IGUAL, TOT HA CANVIAT

2010-11-01T09:01:00.001-07:00

CATEGORIA: Existencialisme

Aquesta imatge ha estat aportada per na Sara Santano de 2n BAT B

10.-PER QUÈ TENIM UNA MENT TAN DESTRUCTIVA?

2010-11-01T08:56:00.000-07:00

CATEGORIA: Ètica/Antropologia filosòfica

Aquesta imatge ha estat aportada per en Francesc Mrtinez de 1r BAT A

9.- PEL FET D'EXISTIR, PUC DIR EL QUE PENSO

2010-09-25T06:04:00.001-07:00

CATEGORIA: Corol·lari del racionalisme/filosofia política

Aquesta imatge ha estat aportada per en Albert Garran de 1r BAT A

8.- LA VIDA ÉS APRENDRE, CRÈIXER, COMPARTIR I ESTIMAR

2010-09-25T06:00:00.000-07:00

CATEGORIA: Ètica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Èrika Romero de 2n BAT A

7.- VIURE NOMÉS ÉS EXISTIR?

2010-09-25T05:54:00.001-07:00

CATEGORIA: Existencialisme

Aquesta imatge ha estat aportada per na Anaïs Espinosa de 2n BAT B

6.- NO HE FRACASSAT, HE TROBAT 10000 SOLUCIONS QUE NO FUNCIONEN

2010-09-25T05:49:00.000-07:00

CATEGORIA: Existencialisme

Aquesta imatge ha estat aportada per na Virginia Avila de 4t curs d'ESO B

5.- LA NOSTRA AMISTAT NO DEPEN DE COSSES COM L'ESPAI I EL TEMPS

2010-09-25T02:33:00.001-07:00

CATEGORIA: Metafísica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Veronica Moreno de 4t curs d'ESO A

4.- HI HA GENT TANT POBRE QUE NOMÉS TÉ DINERS

2010-09-25T02:21:00.000-07:00

CATEGORIA: Antropologia/Ètica

Aquesta imatge ha estat aportada per na jennifer Villalba de 2n de BAT A

3.- SEGUIM EL RAMAT?

2010-09-25T02:18:00.001-07:00

CATEGORIA: Ètica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Patricia Servan de 1r BAT A

2.- EXISTEIX UNA VERITAT CATEGÒRICA?

2010-09-25T02:12:00.000-07:00

CATEGORIA: Metafísica

Aquesta imatge ha estat aportada per na Marta Plaza de 1r de BAT A

1.- QUE SIGNIFICA PER A TU "GENÈTICA"?

2010-09-25T02:08:00.000-07:00

CATEGORIA: Ciència i filosofia

Aquesta imatge ha estat aportada per na Lorena Tostado de 1r BAT A

CERTAMEN DE FOTOFILOSOFIA 2010

2010-09-05T10:57:00.000-07:00

Com cada any, des de fa ja quatre convocatòries, hi torna, amb motiu de la celebració de la DIADA MUNDIAL DE LA FILOSOFIA, la MOSTRA DE FOTOFILOSOFIA. Un espai on estem tots convidats a mostrar la nostra perspectiva crítica de la realitat a traves de la fotografia i de la reflexió mitjançant la pregunta o l'afirmació.

L'any passat, el nostre centre ja va parcicipar d'aquest event i, arran d'aquesta participació, va nèixer aquest espai de reflexió. És per això que des de FILOBELLULLA us convidem a participar-hi novament, a donar espai a la filosofia i a fer crèixer el nostre espai.

Podeu enviar les vostres fotos (acompanyades d'una pregunta o d'una reflexió filosòfica) a vdomingu@xtec.cat. Animeu-vos, us esperem!

DAVID TRUEBA: Soldados de Salamina

2010-08-14T03:59:00.000-07:00

“La película trata de la soledad, de la recuperación de las ganas de vivir y de los buenos sentimientos como razones para seguir viviendo.” David Trueba

Títol de la pel.lícula: Soldados de Salamina
Any: 2002
Director i guionista: David Trueba, que recrea una novel.la de Javier Cercas.
Gènere: dramàtic
Duració: 112 min.
Sinopsi: una escriptora que ja no escriu investiga una història esdevinguda durant els últims dies de la Guerra Civil.
L’escriptor falangista Rafael Sánchez Mazas sobreviu a un afusellament col.lectiu de presoners i fuig pel bosc. Un soldat republicà el troba, però el deixa escapar. L’escriptora es veu empesa, des de la intriga i l’emoció, a una doble recerca, la històrica o social i la individual o personal.
Premis: Goya 2004 a la millor fotografia.
Context històric:
A principis de 1939 la II República a Catalunya té els dies comptats. Enfonsat el front a Lleida, els exèrcits republicans inicien una retirada general a la resta de Catalunya. Així, sense plantejar batalles importants aniran caient les principals ciutats: Lleida, Tarragona, Barcelona ...
En el seu procés de retirada cap a l’exili francès, les unitats militars reben l’ordre de liquidar les bosses de presoners que encara es mantenen a les diferents presons catalanes. Es tracta de religiosos, polítics de dretes, militars o simples sospitosos de simpatitzar amb l’aixecament militar. Entre ells es troba Rafael Sánchez Mazas, un intel·lectual fundador de Falange, miop, de 45 anys, amic personal del líder José Antonio Primo de Rivera i autor de l’himne del partit, el famós “Cara al Sol”.
Quan la comitiva de soldats i presoners arriba a prop de la frontera de França, al santuari de Santa Maria del Collell, a la vora de Banyoles, es pren la fatídica decisió d’afusellar-los a tots. Així, en grups de cinquanta són reunits a un descampat i metrallats pels soldats republicans. En un moment de confusió, Sánchez Mazas aconsegueix fugir i, aprofitant la boira matinal s’endinsa en el bosc. Ràpidament, els soldats surten darrera seu. Sánchez Mazas s’amaga on pot. Ha perdut les ulleres. No sap on anar, fins que finalment és descobert per un jove soldat que l’apunta amb un fusell. Desprès d’uns segons de vacil·lació, el deixa d’apuntar i decideix marxar sense delatar-lo.
Sense ulleres, ni aliments, ni roba d’abric i amb la por a un possible retorn dels soldats, Sánchez Mazas passarà uns dies terribles amagat al bosc. Fins que un grup de nois de Cornellà de Terri el descobreix i l’ajuda amb aliments i roba d’abric fins l’arribada de les tropes nacionals.

Aquesta fitxa ha estat aportada per en Ferran Gil. Professor d'Història de l'IES BELLULLA.

DAVID TRUEBA: Saber Perder

2010-08-14T03:55:00.001-07:00

Saber perder es una novela bien trabada, es una novela coral de personajes que actúan como vasos comunicantes.
Los personajes centrales son un abuelo, un padre, una hija y un joven futbolista argentino.
Los cuatro tienen o han tenido una pareja que actúa como espejo que refleja lo que podrían ser y no son.
La novela deja entrever en los personajes un cierto bloqueo emocional porque a pesar de ser sensibles y emotivos no pueden o no saben quererse.
Sólo la adolescente, en su inicio a la vida adulta, tiene posibilidades de enmendar la plana, de intentar hacerlo mejor.
Quiero pensar que al alejarse del futbolista argentino, la chica está apostando por alguien que la quiera bien, quiero pensar que de manera consciente decide romper ese bloqueo emocional que parece heredado…

David Trueba quizá quiera decirnos que, ante la vida, la mejor peripecia es aprender a perder. La derrota definitiva final es la muerte. Pero vivimos muchas otras derrotas antes, derrotas que, por no ser la postrera, nos vemos obligados a superar… Y sólo el tiempo nos dirá, a todos y a cada uno de nosotros, si lo vivido como pérdida realmente lo ha sido.

La narración trasciende a los personajes para abordar temas sociales que no tienen fecha de caducidad y vuelve a ellos para retomar ideas claramente literarias o filosóficas:

1. La vida como viaje: la lógica vital señala que los abuelos viajan a la muerte, los padres a la plena madurez y los hijos a la edad adulta. Todos llevamos equipaje y con los años pesa… ¿Quiénes creen que podrán atravesar la vida ligeros de equipaje? ¿Los jóvenes…?
2. La vida como descubrimiento: el abuelo descubre el mundo de la prostitución, el sexo a la carta, el padre descubre la dureza de la inmigración y el asesinato. Los jóvenes descubren el mundo del fútbol como negocio puro y duro y una vida sexual adulta.
Y todos ellos van gastando, que no perdiendo, inocencia.
3. La vida como repetición única y constante: una generación se parece a otra, aunque se empeñe en lo contrario y las realidades vividas no difieren tanto porque lo que realmente importa es universal y atemporal. Todos queremos querer y que nos quieran, pero en las cosas del querer vamos todos a ciegas…
Todos quisiéramos ser, tarde o temprano, aquel amigo de éxito y de prestigio, aunque no lo digamos en voz alta…
Todos hemos sido en algún momento cándidos, astutos, buenos, malos, valientes, cobardes…aunque es verdad que serán los actos vitales los que nos acabarán definiendo como individuos inclinados a un lado u otro de la balanza:

• Más cobardes que valientes o todo lo contrario.
• Más inclinados al deseo o al deber.
• Más emocionales o más racionales.
• Más ficticios, más personajes, o más reales, más personas.
• Más vencidos o más guerreros ante lo ya vivido y lo que queda por vivir.

De todo ello trata esta novela.
La novela parte de la realidad más cotidiana para elevarse por encima de ella sin dejar nunca de pisar el suelo.
Es la forma que tiene el autor de decirnos que él apuesta por la vida.
Nosotros también lo haremos.

DAVID TRUEBA: Cuatro amigos

2010-08-14T03:50:00.001-07:00

La novela narra las vacaciones sin rumbo fijo de cuatro amigos que huyen de frustraciones, miedos y responsabilidades.
Los cuatro caballeros andantes hacen una última quema de cartuchos sabiendo que se encuentran al final de una etapa vital falsamente prolongada.
La edad ligera y suave se les ha acabado, el deseo de vivir en la adolescencia eterna es penoso, aunque esté socialmente asumido y potenciado.
El relato es agridulce porque es consecuente, tras la risa está la frustración de lo que podía haber sido y no fue, de ahí que la expresión ¡haber cogido el dinero! adquiera sentido para más de un personaje.
Trueba vuelve a andar la senda del escéptico romántico combinando humor, emoción, sentimiento y reflexión.
El autor, a modo de perfecto voyeaur, mira y narra, mira y cuenta y transforma lo anecdótico en trascendente, o al revés. Esto le permite generalizar, matizar, sentenciar…

Los pilares temáticos de la novela son la amistad, la familia y el amor.
La amistad como colchón, consuelo y desahogo ante la soledad y el desencanto. Trueba apuesta por las relaciones que no parten de la idealización boba, por los amigos capaces de superar disentimientos en el sentir, en el pensar y en el vivir.
La familia también es una fuente de idealización y de falsas expectativas. Crecer y madurar es dejar de idealizar o de recriminar a los tuyos y eso no es fácil, pero sí necesario.
El amor es visto en todas sus variantes: el amor tierno y templado, el que huele a compromiso, el que huele a hogar, a refugio, a brazos que acogen, el que es apagado por la convivencia, el extremo, pasional y salvaje…porque el amor es todo eso.
Los cuatro amigos son:

• Raúl: su carácter pasivo le hace ver la vida como tobogán que te arrastra, no actúa en consecuencia, no rectifica. Se deja llevar. Personifica la paternidad no asumida.
• Blas: es el gordito bonachón del grupo, el que no se come un rosco y si se lo come se le atraganta, pero ha aprendido a conformarse.
• Claudio: es el guaperas del grupo, es lo que se ve, no hay más. No necesita de metafísicas, le basta el día a día, un sueldo a final de mes, mujeres…No necesita más.
• Solo: es el más profundo, tiene un mundo interior rico, recursos internos…para bien o para mal. Siente la necesidad vital de analizarlo todo. Aspira a vivir y no a sobrevivir. Quizá sea el Hamlet de nuestros días, de ahí que se pregunte si la gente ha renunciado a la poesía. Parece ser que él no puede renunciar. Y está bien no hacerlo, pero sin caer en una absurda insatisfacción vital eterna.

La verdadera enseñanza de vida nos viene dada por Estrella: una mujer con mucha vida a sus espaldas que sigue apostando por la alegría de vivir y “por tirarse al río donde el cauce lleva más agua”. Para ella la vida es conciencia, apuesta, riesgo, seducir y ser seducida, imaginar… Personifica el interés, la inquietud y la expectativa ante la vida.

Trueba no renuncia a un estilo directo, natural, vivo, pegado a la calle y a la vida para acabar llegando siempre al otro lado del río.
Cabe destacar la titulación significativa y acertada de cada una de las tres partes de la novela.

Aquiesta fitxa ha estat aportada per na Carmen Capel. Professora de Llengua Castellana de l'IES BELLULLA.

DAVID TRUEBA: Abierto toda la noche

2010-08-14T03:46:00.001-07:00

Esta es la primera novela de David Trueba. La novela transmite la frescura y la naturalidad propia de los años jóvenes. Intuyo que tras la exageración y el surrealismo hay bastante verdad, cierto poso familiar propio, vivido, mamado…

La novela nos cuenta con vitalidad las peripecias de una familia numerosa adentrándose en las vidas de todos y cada uno de sus componentes.
Trueba nos acerca a la individualidad de los miembros de esta unidad familiar, una individualidad diluida y superada por la familia como grupo, como clan.
Haciendo uso de su particular estilo, crea una estirpe familiar fascinante y tragicómica donde el todo supera ampliamente la suma de las partes.

Los Belitre entretejen un montón de historias propias de seres un tanto peculiares, excéntricos y algo egocéntricos, aunque el acierto está en que el autor los trata con ternura, una ternura que llega al lector. Frente a la dureza de las situaciones impera el quererse de verdad, el quererse más desde el fondo que desde las formas. Eso acabará salvando a los Belitre.

Trueba demuestra, ya en su juventud, el dominio de unos elementos narrativos que se dan en todas sus obras: el humor, la ironía, la sátira, el esperpento, el surrealismo se entremezclan con la ternura, la emoción y el sentimiento de manera inteligente, natural, sutil…

Quiero destacar algunas reflexiones, casi filosóficas, que demuestran que la frescura narrativa no equivale en esta novela a simpleza:

• “ En las familias predomina esa virtud de abrazar la extravagancia cotidiana como normalidad.”
• “ Había decidido entregar su amor a quien más lo necesitara como único medio de elevar su autoestima. Sara se resistía a reconocer que el amor es algo gratuito y caprichoso, empeñada como estaba en extraer una utilidad de los sentimientos, dominarlos, dirigirlos.”
• “¿A eso le llamas felicidad? Eso es conformismo. Aceptar la puta mierda que tienes que comer todos los días y decir que es una comida estupenda. A lo mejor es lo que hay que hacer.”
• “ El padre comprendió, allí sentado, en mitad de la reunión familiar que había muchas formas de quererse.”

Trueba escribe esta novela en su juventud, muchos personajes son jóvenes, pero nunca diré que es una novela exclusivamente para jóvenes. Todo lo contrario.

Aquesta fitxa ha estat aportada per na Carmen Capel. Professora de Llengua Castellana de l'IES BELLULLA.

DAVID TRUEBA: La creació des del sentiment

2010-08-14T03:33:00.001-07:00

David Trueba escriu novel·les, David Trueba escriu guions per a cinema i televisió, David Trueba escriu lletres de cançons que despres escolta en la veu d'Andres Calamaro. És un tio polivalent (com molts dels que vam estudiar el BUP, que per alguna cosa tenia aquestes sigles), una persona creativa que orienta la seva activitat des del sentiment i l'exploració de l'interioritat humana i del seu reflex en l'exterioritat que enfronta.

A continuació us oferim un petit dossier sobre aquest autor. Tres fitxes de lectura i una de cinema que esperem us interessin i us agradin.

DAVID TRUEBA (MADRID, 1969) - CINEASTA ( director y guionista ), ESCRITOR Y PERIODISTA

“En la vida uno debe invertir en placer, cultura y amistad”

David Trueba estudió periodismo en la Facultad de Ciencias de la Información de la Universidad Complutense de Madrid y cine en el American Film Institute.
Publica sus artículos y columnas en El Periódico de Catalunya y en EL PAÍS.
Sus escritos son ventanas abiertas al mundo. Desde ellas Trueba comenta aquello que le parece interesante, que le llama la atención, está pendiente de lo que sucede en la sociedad, en el país, en la calle…
Su pensamiento analítico, reflexivo, y su espíritu crítico nos conducen a la ética, a la educación cívica y ciudadana, a la reflexión filosófica…enlazando siempre lo social y colectivo con lo personal e individual.
Como novelista su personal estilo quizá se podría definir como realismo social literario. En sus novelas mantiene un discurso social y humano pegado a la calle y nos descubre que el sentido de la vida es vivirla, vivirla desde la emoción, el humor y el sentimiento.
Trueba es un idealista realista, un escéptico romántico, un hombre que ha llegado a los 40 reivindicando la aventura de vivir, aunque a veces duela…
Sus novelas, publicadas en Anagrama, por orden de aparición son:

• Abierto toda la noche (1995 )
En su primera novela el autor narra la historia de una familia numerosa. De manera disparatada, frenética y divertida Trueba le hinca el diente a los lazos familiares que unas veces acarician y otras veces aprietan y ahogan.
Las peripecias vitales de los personajes se dibujan combinando tribu e individuo, dejando constancia de que el hogar es el único local abierto toda la noche, toda la vida.
Con humor e inteligencia el autor pasa de la comedia a la tragedia, de lo más sorprendente y extravagante a lo más cotidiano. Puro surrealismo. ASÍ ES LA VIDA.
• Cuatro amigos (1999)
En su segunda novela el escritor nos relata las aventuras y peripecias vividas por cuatro amigos veinteañeros en unas vacaciones estivales. Los caballeros andantes emprenden el viaje sin rumbo fijo como huída vital. Quisieran retomar los años de juventud plena, de juergas desenfadas, de alcohol y mujeres…pero el tiempo ha pasado y lo vivido sale al encuentro de cada uno de ellos. Deben renunciar a lo que fueron y asumir lo que son y tirar para adelante viviendo lo mejor que puedan, esforzándose por colorear, en la medida de lo posible, sus vidas.
Trueba plantea la vida como viaje y el viaje como lección haciendo uso de un lenguaje coloquial, actual y vital como la vida misma.
Algo característico de esta obra son las reflexiones con las que se cierra cada capítulo, a excepción del último. Quizá el autor, una vez más, entrelaza literatura y vida, ficción y realidad porque lo vivido acaba siendo un peaje para cada uno de nosotros y lo pagamos desde la madurez o desde la adolescencia eterna.
Cada capítulo, a modo de etapa vital, impone la reflexión, el análisis. El último capítulo es la excepción porque estos amigos siguen viviendo: seguirán eligiendo, renunciando, sintiendo, reflexionando…ASÍ ES LA VIDA.
• Saber perder (2008) Premio Nacional de la Crítica 2009.
En su tercera novela Trueba sigue apostando por la vida y una vez más entremezcla sentimientos universales con aspectos sociales contemporáneos duros, difíciles y complejos: trabajo precario, inmigración, rupturas familiares, la prostitución y el fútbol como negocio… y ante el desengaño de lo vivido, la cura es siempre la misma: el transcurrir del tiempo, el humor para suavizar la crudeza, el romanticismo como emoción inteligente ligada a la esperanza de que todo pasa y todo llega.
El autor narra la vida de cuatro supervivientes y lo son porque han decidido continuar viviendo a pesar de lo ya vivido. No queda otra. ASÍ ES LA VIDA.
En su faceta de cineasta, algunas de sus películas, como guionista y director son:

• Soldados de Salamina (2003) Fue presentada por la Academia de Cine para representar a España en los Oscar y obtuvo el Premio Goya a la mejor fotografía en el 2004.
La película es una adaptación de la novela homónima de Javier Cercas. Trueba llevó a cabo algunas modificaciones argumentales. Siempre ha dicho que adaptar no es copiar, no es simplemente cambiar de soporte, de registro, para él resulta evidente que adaptar también es crear, reinventar.
La película retoma el tema de la Guerra Civil Española.
• Bienvenido a casa ( 2006 ) Recibió dos nominaciones a los Premios Goya.
Trueba analiza la vida laboral, la de pareja, la llegada de los hijos…el tránsito vital.

Algunos de sus trabajos como guionista son:

• Los peores años de nuestra vida (1994)
• Perdita Durango (1997)
• La niña de nuestros ojos (1999)
• Balseros (2002) Documental galardonado con un premio Emmy a la mejor fotografía.

David Trueba también ha trabajado en radio y televisión.

Aquesta fitxa ha estat aportada per na Carmen Capel. Professora de Llengua Castellana de l'IES BELLULLA

La risa

2010-05-08T02:57:00.000-07:00

Como todos sabemos, la risa se produce en momentos cómicos, de humor, etc. debido que algo nos produce diversión.

Hay diferentes tipos de risa, podemos ver claramente que la risa de la mujer (que suele ser más aguda y silenciosa), no es la misma que la del hombre (que suele ser grave y ruidosa).
Pero no solo los humanos nos reimos, también lo hacen los animales como se demuestran en algunas investigaciones (el chimpancé, el perro, la rata,...)

Algunas veces hemos oido que reir es sano, pero ¿sabeis porque? Hay diferentes motivos
La risa produce una disminución del colesterol y la glucosa en la sangre porque equivale a ejercicio aeróbico, favorece la digestión, ya que se contraen todos los músculos del abdomen, pruduce un masaje en las visceras el cual nos ayuda a de vientre, nos libera de la ira, el temor, la angustia, y libera endorfinas, las cuales hacen su función más importante, mantienen la elasticidad de las arterias coronarias (las del corazón).

Como veis, la risa es muy saludable y nos influye mucho en la vida, por eso voy a contaros un chiste para que os sentais mejor, espero que os guste y os haga reir:

-Perdone, ¿la calle saboya?
-Hombre, si pisa con mucha mala leche,...

WHERE THE HELL IS MATT?

2010-05-03T13:39:00.000-07:00

WHERE THE HELL IS MATT?

Pequeñas cosas que construyen grandes sonrisas.

ANTECEDENTE

2010-05-02T11:54:00.000-07:00

"Pues la trompeta sonará y los muertos resucitaran incorruptibles"
CORINTIOS 15,52

17/01/2010... UN ANTECEDENTE

Dos dias antes de la debacle todo parecia perfectamente normal.

Ese es, precisamente, el problema de la normalidad.

La normalidad , aparentemente, nos aisla de la contingencia i del error. Nos aisla, en teoria, del riesgo. Nos acostumbra a la eternidad de lo mismo, a la repetición controlada. Podriamos, casi, decir que la normalidad es un tedio programado, pero preferimos decir que la normalidad es seguridad, necesidad, eternidad.
Pero la normalidad, como la paciencia, tiene un limite.

Víctor, un profesor de filosofia que no aparentaba serlo en absoluto, bajó caminando hacia un parque cercano a su domicilio para dar un paseo con su perro, un mestizo color canela al cual llamaba Platón por deformación profesional. Saludó a un vecino, al cual incluso ayudo a bajar una silleta de bebé por las escaleras criminalmente intensas que separaban el rellano de los ascensores de la porteria que permitia el acceso a la calle desde el edificio.

Ya en la calle,encontró a otras personas paseando a sus animales, perros con nombre todos y personas conocidas con las que intercambió palabras vanales. Después, como siempre, contiuó su paseo. Todo, en apariencia, perfectamente normal, hasta que sucedió lo insperado.

La llegada al parque fué perfectament ordinaria, no buscaba ni halló nada que fuese mas allá de su experiencia habitual. Encendió un cigarrillo.

Los dias anteriores habia llovido y el recinto se encontraba medio embarrado, aun quedaban algunos charcos. Las hojas caidas de algunos arboles se desparramaban aqui y allá, algunas ramas sueltas en el suelo daban al perro una oportunidad y un objeto de juego. Corria el animal aquí y allá transporando ramas, escarbando, marcando rincones y ladrando en demanda de atención. "Mira lo que hago" parecia decir a su amo, que estaba mas interesado en sus pensamientos que en los juegos de su mascota.

En el més de enero anochece temprano, el invierno es así, y entre las sombras y la somera vegetación del parque resulta dificil distinguir gran cosa, sobre todo si uno no tiene la atención fijada en un objetivo concreto y, mas aun, si sus intereses se orientan más al interior que al exterior de su cabeza. Esa tuvo que ser, sin duda la causa de que nuestro filósofo, Víctor, no pudiese prevenir la situación.

Sucedió, como deciamos, en pocos segundos. Platon percibió, olió o vió algo que llamó poderosamente su atención y guiado por el instinto atávico corrió hacia el objeto de sus deseos, el cual no resulto ser otra cosa que un mosso d'escuadra en el ejercicio de sus funciones.

Efectivamente, el agente cacheaba a un sospechoso contra la pared cuando Platón, el perro, deseoso de participar en el juego, apoyo las patas delanteras en su espalda provocando una graciosa, aunque tenemos que reconocer que indecorosa e incomoda, imagen.

"Coge al perro!", gritó el funcionario en un perfecto castellano mientras su prisionero se tambaleaba indeciso. Fué entonces cuando Víctor pudo verlo, del mismo modo que apreció como lo que parecian otros dos agentes se acercaban apresuradamente.

Fueron solo unos pocos segundos, pero pudo apreciar la tez malicienta i manchada de barro, las hojas pegadas en el pelo sucio y descuidado, la ropa y la boca destrozadas y la mirada ausente... Un vagabundo, un borracho, un paria... Alguien que ha caido en el lodo, y no se ha levantado por si mismo, que se ha revolcado en su miseria y que ahora recibirá la orden de reincorporarse, de reformarse.

Otros dos agentes, estos de paisano, se acercaron a nuestro paseante protagonista con cara de pocos amigos. "Documentacion por favor", fue la primera frase que pronunciaron los policias. "Sí, és clar. la meva o la del gos?", respondió Víctor con la tranquilidad de quien se sabe casi inocente.

Claro que, todo esto deberia tener un sentido.

Son estas las paradojas del lenguaje. Cuando en el incidente se halla implicado un perro... ¿Cual es els significado de la expresión "documentación por favor"? ¿Nos referimos a la documentación del animal o a la de su amo? La documentación acredita ciudadanos... ¿Son los perros ciudadanos? (al menos el censo municipal de animales de compañia así lo afirma), ¿lo es el tipo que puedo ver contra la pared?... La voz del agente saco a Víctor de estas tribulaciones.

"¿Estas de broma?", le espetó el más alto de los dos policias (el otro era un tapón rapado con más aspecto de jovenzuelo flojo de pantalon que de agente del orden), "documentacion por favor", repitió, de nuevo en un perfecto castellano, como si fuese una grabacion temporizada.

Víctor se echó la mano a su chaqueta de cuero y tras sacar la cartera les mostró el carnet de identidad. Mostro tambien la documentación del perro, una tarjeta municipal magnetizada e informatizada (similar una de esas tarjetas de crédito que se usan en los cajeros automaticos)

Los agentes examinaron la documentación y se la devolvieron con una advertencia sobre las consequencias legales de llevar un perro suelto. Los perros son peligrosos. Naturalmente no lo sancionaron con una multa, esto hubiese resultado equivalente a rebajar su estatus al de un funcionario municipal.

El prisionero aun se tambaleaba dubitativo cuando lo arrastraron hacia el coche patrulla. Arrastraba los pies y, en los pocos segundos en que Víctor pudo volver a apreciar su rostro, no mostraba ningun tipo de expresion...

LOS CAMINANTES (El porvenir de les nostres escoles 3a part)

2010-04-29T14:14:00.000-07:00

Los Caminantes, de Carlos Sisi és un relat desgarrador que recull els últims dies de la civilització tal i com la coneixem. Despres de sobreviure a la sobrecollidora pandemia-zombie, que fa que els morts tornin a la vida, els supervivents s'hauran d'enfrontar a la tasca d'educar-los i enfrontar-los tot i arribant amb seny al final de cada dia.

"Quan l'infern estigui plé, els morts caminaran sobre la terra" DAWN OF DEATH 1978

Pronto, se acaba el curso..

2010-04-25T12:54:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=Mr7NokwYoww

[..] porque las gentes, en lo general, no piensan más allá que lo que sus maestros han pensado.
Johann Kaspar Schmidt

DAVID TRUEBA: SABER PERDER

2010-03-27T12:15:00.000-07:00

Avuí us recomanem la darrera novel·la d'en David Trueba: Saber perder. La fitxa del llibre ha estat elaborada per la professora Carmen Capel i resulta tota una invitació a la seva lectura. La novel·la tracta, sembla, allò que podria haver estat i que, finalment, no ha estat possible. De voluntats frustrades i de la consciència de l'inestabilitat i l'atzar. En palabras de Dale Bailey és curiós com esdevenen les coses. En el moment en que estas embolicat amb alguna cosa absolutament insignificant, la realitat esta canviant al teu voltant. El plantes davant del mirall i, a l'altra banda del món hi ha una inundació, la teva parella ha deixat d'estimar-te... Cada dia, cada minut, el món es transforma de manera que quasi no podries imaginar. I ahí estas tú, pensant què hi haura per dinar o, simplement, mirant per la finestra. La hisòria esdevé mentre tú estas fent els teus propis plans... GOL.

QUE VAGI DE GUST...

TRUEBA D. Saber perder. Fitxa de lectura per Carme Capel.

Saber perder es una novela bien trabada, es una novela coral de personajes que actúan como vasos comunicantes.
Los personajes centrales son un abuelo, un padre, una hija y un joven futbolista argentino.
Los cuatro tienen o han tenido una pareja que actúa como espejo que refleja lo que podrían ser y no son.
La novela deja entrever en los personajes un cierto bloqueo emocional porque a pesar de ser sensibles y emotivos no pueden o no saben quererse.
Sólo la adolescente, en su inicio a la vida adulta, tiene posibilidades de enmendar la plana, de intentar hacerlo mejor.
Quiero pensar que al alejarse del futbolista argentino, la chica está apostando por alguien que la quiera bien, quiero pensar que de manera consciente decide romper ese bloqueo emocional que parece heredado…

David Trueba quizá quiera decirnos que, ante la vida, la mejor peripecia es aprender a perder. La derrota definitiva final es la muerte. Pero vivimos muchas otras derrotas antes, derrotas que, por no ser la postrera, nos vemos obligados a superar… Y sólo el tiempo nos dirá, a todos y a cada uno de nosotros, si lo vivido como pérdida realmente lo ha sido.

La narración trasciende a los personajes para abordar temas sociales que no tienen fecha de caducidad y vuelve a ellos para retomar ideas claramente literarias o filosóficas:

1. La vida como viaje: la lógica vital señala que los abuelos viajan a la muerte, los padres a la plena madurez y los hijos a la edad adulta. Todos llevamos equipaje y con los años pesa… ¿Quiénes creen que podrán atravesar la vida ligeros de equipaje? ¿Los jóvenes…?
2. La vida como descubrimiento: el abuelo descubre el mundo de la prostitución, el sexo a la carta, el padre descubre la dureza de la inmigración y el asesinato. Los jóvenes descubren el mundo del fútbol como negocio puro y duro y una vida sexual adulta.
Y todos ellos van gastando, que no perdiendo, inocencia.
3. La vida como repetición única y constante: una generación se parece a otra, aunque se empeñe en lo contrario y las realidades vividas no difieren tanto porque lo que realmente importa es universal y atemporal. Todos queremos querer y que nos quieran, pero en las cosas del querer vamos todos a ciegas…
Todos quisiéramos ser, tarde o temprano, aquel amigo de éxito y de prestigio, aunque no lo digamos en voz alta…
Todos hemos sido en algún momento cándidos, astutos, buenos, malos, valientes, cobardes…aunque es verdad que serán los actos vitales los que nos acabarán definiendo como individuos inclinados a un lado u otro de la balanza:

• Más cobardes que valientes o todo lo contrario.
• Más inclinados al deseo o al deber.
• Más emocionales o más racionales.
• Más ficticios, más personajes, o más reales, más personas.
• Más vencidos o más guerreros ante lo ya vivido y lo que queda por vivir.

De todo ello trata esta novela.
La novela parte de la realidad más cotidiana para elevarse por encima de ella sin dejar nunca de pisar el suelo.
Es la forma que tiene el autor de decirnos que él apuesta por la vida.
Nosotros también lo haremos.

Des de FILOBELLULLA volem agraïr a la professora Carmen Capel la seva aportació i la seva volunat d'anar més enlla de la simple tasca acadèmica. Gràcies Carmen

LA CUENTA ATRAS (Una copla de LOS ENEMIGOS)

2010-03-25T14:39:00.000-07:00

Tots hem estat joves i tots hem hagut de deixat d'estar-lo, tot i que, alguns, ens resistim. Sembla un fet tan inevitable com penós, però el cas és que esdevè, i que mai no ens troba prou preparats. Estimats deixebles, esteu a punt de fer el salt. Gaudiu del que us queda....i del que vindrà...

LA CUENTA ATRAS

Hola chaval,
prepárate para dejar de jugar.
1, 2, 3, ya!
Ahora la carrera es de verdad

Habrá que limpiar
los colores que hay en tu cristal.
¿Lo ves claro ya?
Bienvenido hijo, a la realidad.

Llave en mano,
entra, hijo, entra sin llamar,
y no cedas jamás
¡No cedas jamás!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Debes ganar
y pisar fuerte, hay que impresionar.
Vas a flipar.
Tenderás que ser mejor que los demás.

¡Qué solo estás!,
mi queridísimo hijo, mi chaval.
La cuenta atrás,
4, 3, 2, 1, 0, ¡ya!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Bienvenido
al club de los que vamos a triunfar.
La vuelta ya nos la darás.
¡Tú vales, tú vales chaval!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

NO, GRÀCIES!!

2010-03-14T12:32:00.000-07:00

Creix l'escàndol i el debat públic pels abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics entre els anys 70 i 80. L'ex pare jesuïta Wolgang S. ha reconegut les acusacions i s'ha disculpat públicament des de Xile, on resideix. Els casos d'abusos sexuals a l'Església Catòlica germana arribarien ja a un nombre de tres xifres.

Les víctimes dels abusos sexuals, destapats a l'elitista escola jesuïta berlinesa Canisius Kollege, podrien ascendir a més de 100, segons va declarar el Pare Klaus Mertes, actual rector de la institució. Mertes es va mostrar obert a la indemnització financera de les víctimes, a través d'un procediment similar al seguit per institucions religioses americanes recentment involucrades en escàndols similars. (I les irlandeses, en mig d'un escàndol més gran encara i amb la complicitat de les autoritats policials i polítiques irlandeses que ho van intentar amagar!).

El sacerdot va fer públic l'escàndol el gener de 2010, en enviar una carta de disculpa a antics alumnes de les promocions implicades i trucar a "trencar el silenci" mantingut fins ara per la institució. El rector del Canisius va revelar així informes sobre abusos sexuals "sistemàtics" de dos pares jesuïtes al Canisius Kollege en les dècades dels 70 i 80.

Pare Klaus Mertes, Director de l'Canisius-Kollege a Berlín: "Trencar el silenci"

Tot i haver rebut denúncies dels propis alumnes, les autoritats de l'ordre havien amagat els fets, traslladat als sacerdots implicats i permès amb això que es repetissin els abusos en altres institucions.

Unes 30 persones afectades han contactat fins al moment a l'advocada Ursula Raue, encarregada per l'ordre jesuïta per aclarir els fets. L'advocada berlinesa Manuela Groll, que representa a diverses de les víctimes, va corroborar l'estimat de Mertes: "cada dia em presenten més casos", va dir al Berliner Zeitung, "fa molt que partim d'un total de víctimes que arriba a les tres xifres" .

Als casos berlinesos s'han sumat, durant les investigacions, casos d'altres escoles jesuïtes a Hamburg, Bonn i la Selva Negra. Encara que, segons informacions de la fiscalia, els delictes han prescrit (els delictes d'abús sexual prescriuen a Alemanya 10 anys després de la majoria d'edat dels abusats). Una raó per la qual la ministra de Justícia de l'Estat de Baviera ha demanat una reforma jurídica que augmenti a 30 anys el temps de prescripció del delicte per violació sexual.

Groll considera que moltes víctimes refusen presentar-se davant l'advocada, encarregada i pagada per l'ordre jesuïta, per considerar-la parcial. El rector Mertes, però, va assegurar la seva confiança en Raue, a qui considera independent.

Les víctimes

S'incrementen denúncies de víctimes d'abusos sexuals, després de fer públics els casos del Canisius-Kollege.
Mertes s'havia enfrontat als rumors sobre abusos sexuals en el Canisius des que va arribar a l'escola el 1994. Des de llavors va el.ludir el tema insistentment en les trobades anuals amb titulats, fins que va començar a rebre per escrit revelacions de les víctimes en 2006.

El director del Col.legi Canisius va informar a la cúpula de l'ordre i al Vaticà a Roma. Mertes va aconseguir que es contractés una advocada independent per aclarir les denúncies i va escriure a tots aquells que van estudiar al Canisius entre 1975 i 1985, per demanar la seva col.laboració en l'aclariment públic dels delictes.

En una entrevista amb el diari Sueddeutsche Zeitung sota el pseudònim de "Hartmut Walter", una de les víctimes ha descrit l'abús de que va ser objecte entre 1975 i 1978 al soterrani de l'escola. Es tracta d'un mestre que gaudia de la confiança i estimació dels alumnes pel seu tracte familiar. "Walter" va haver de respondre preguntes íntimes el sacerdot i autocomplaer-se davant dels seus ulls: "Em vaig sentir extremadament sol i brut", recorda.

Els victimaris

Al costat d'altres set alumnes de l'escola jesuïta berlinesa, Hartmut Walter va denunciar per escrit l'abús sexual davant les autoritats del Canisius Kollege el 1981, però mai va rebre resposta.

Entre els implicats hi ha l'ex pare jesuïta i professor d'esport Wolgang S. (de 65 anys), que ha reconegut les acusacions i s'ha disculpat públicament des de Xile, on resideix actualment. Wolfgang S. assegura haver informat sobre els abusos als seus superiors, en marxar a Sud-amèrica el 1985 i retirar-se de l'ordre per contraure matrimoni el 1992, però tampoc aleshores es va produir una reacció de l'església.

Almenys dos sacerdots i antics mestres del Canisius-Kollege han estat implicats. El segon implicat, l'antic professor de Religió Peter R. (de 69 anys), viu avui retirat a Berlín i ha negat les acusacions. Els dos religiosos van estar barrejats en assumptes polèmics que involucraven a nens i joves en tots els centres on es van ocupar, però mai van patir conseqüències per això. Un tercer religiós va ser acusat a inicis de febrer. Davant l'increment de les denúncies no es descarta que apareguin nous sacerdots inculpats.

El celibat a debat

Enmig de l'escàndol, creix el debat sobre la promesa dels sacerdots catòlics de sotmetre's a la solteria i la castedat sexual. El tema és controvertit a Alemanya, ja que més d'un 80 per cent dels catòlics alemanys considera que als seus sacerdots hauria de permetre-se'ls matrimoni.

"El sentit profund del celibat rau en ser conscients d'on ubicar el centre de la mateixa enyorança, que no està a la companyia concreta sinó en l'enyorança per Déu, que un tracta de mantenir desperta", aclareix Hansjörg Günter, Director del Seminari Sacerdotal de l'Arquebisbat de Berlín.

Però el celibat podria ser responsable, en part, de les conductes sexuals desviades dels sacerdots, consideren seus opositors: "Per descomptat que tots accepten que el celibat com a tal no és la causa, però pot ser que algunes persones amb determinades dificultats, inhibicions i fixacions, se sentin atrets per aquesta forma de vida i es converteixin en contraventors", opina el bisbe auxiliar de Hamburg Hans-Jochen Jaschke.

No es coneix, però, cap investigació científica que demostri el vincle entre celibat i abús sexual de menors, o que permeti reconèixer la pedofília com un fenomen específic de l'Església, assegura Hartmut Bosinski, Professor de Sexologia a la Universitat de Kiel.

Reformes?

Tot i això, i davant el creixent escàndol del Canisius i altres col.legis catòlics alemanys, el moviment popular Wir sind Kirche (Nosaltres som Església) crida a eliminar tabús i reformar la institució eclesiàstica. Exigeix "reconèixer, d'una vegada, les causes profundes i estructurals" del problema. Aquestes estarien, per als reformistes catòlics, a "l'estricta moral sexual, una exageradament masculina imatge del sacerdot i les estructures extremadament autoritàries" de la institució eclesiàstica.

No hi haurà sortida al "abús de poder" que aquests abusos sexuals representen "sense una eliminació dels tabús en l'educació sexual i un canvi radical en la postura davant de la sexualitat humana", adverteixen els catòlics de Wir sind Kirche.

SALVEM LA FILOSOFIA ARA!!

2010-03-13T13:52:00.000-08:00

DEFENSEM LA FILOSOFIA. FILOSOFIA ÉS LLIBERTAT

PILOTES DE GOLF, PERDIGONS, SORRA...I GUINNESS

2010-03-13T07:18:00.000-08:00

Fa un parell d'anys aquesta història va arribar a les meves mans. No recorde ben bé com, ni de part de quí. Potser algun company em la va regalar en veure el meu neguit. Degut a l'esvoranc de Belbitge, el tren que unia Barcelona amb Reus havia duplicat la durada del seu recorregut, jo no donava l'abast i començava a tenir problemes d'humor.

He sotmés el relat a algunes modificacións (coses petites que no alteren el seu sentit). L'història original estava escrita en catellà, i allò que ara és Guinness, abans era café. No se si la Guinness és una millor opció, però si en aquell moment m'aguessin donat un café no haguès estat el més encertat...

ESPERE QUE US AGRADI...

Quan les coses a la vida et superin,
Quan 24 hores al dia no et són suficient,
Recorda el pot de vidre i la Guinness.

Un professor, davant els seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una sola paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ben ple. Els estudiants van estar d’acor a dir que sí.

El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf. El profesor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.

Después, el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava plé. En aquesta ocasió els alumnes van respondre amb un sí unànime.

El professor, ràpidament, va afegir dues pintes de Guinness al contingut del pot i, efectivament, la cervesa va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els alumnes reien. Quan el riure es va anar apagant, el profesor va dir:

Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la familia, els fills, la salut, l’amor, coses que ens apasionen. Són les coses que, encara que perdessim tota la resta i només ens quedéssin aquestes, les vostres vide encara estarien plenes.

Els perdigons són les altres cosses que t’importen, com la feina, el cotxe, la religió…

La sorra representa la resta de petites coses.

Si primer posem la sorra en el pot, no hi hauria espai per els perdigons, ni per a les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les cosses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants.

Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat.

Juga amb els teus fills (nebots, germans petits…),dona’t un temps per anar al metge, vés a sopar amb la teva parella o amb els teus millors amics, practica la teva afició favorita o el teu esport. Sempre hi haura temps per a netejar la casa o per a reparar la clau de l’aigua.

Ocupa’t primer de les pilotes de golf, de les coses que t’importen.

Estableix les teves prioritats, la resta és només sorra.

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava la cervesa. El profesor va somriure i va dir:

Que be que em facis aquesta pregunta! La cervesa és per demostrar que encara que et sembli que la teva vida és ben plena, sempre hi ha lloc per a un parell de pintes de Guinness amb un amic.

ELS ATEUS FEM CALÇOTS

2010-03-07T09:08:00.000-08:00

Enfortim el pensament crític. Els ateus de Catalunya continuem gaudint de les nostres jornades de reflexió.

Amigues i amics:

Tal com vàrem anunciar, el diumenge 21 de març de 2010 farem una calçotada al poble naturista de “El Fonoll”, esteu tots convidats amb amics i família, nomes cal que aviseu amb un mínim d’una setmana d’anticipació ja que cal preparar les viandes, el preu es de 10 €. Cal tenir en compte que la calçotada serà vegetariana, però si algú es vol portar carn, ho pot fer, que allà es podrà fer a la brasa. Mongetes, escalivada, fruita etc. acompanyaran els calçots i la salsa.

Aquells que vulguin anar-hi un o dos dies abans i dormir a El Fonoll, cal que consultin la web http://www.kadex.com/fonoll/ on trobaran preus i condicions, tot molt econòmic i favorable.
Els que disposin de lloc al seu cotxe ens ho poden dir, per posar-lo a disposició dels que no en tenen, tant si hi van dissabte com diumenge.

L’objectiu de l’activitat es fonamentalment lúdic, tot i que segurament acabarem parlant de les activitats d’Ateus. A El Fonoll trobarem gran quantitat de possibilitats, i coneixerem un poble ben diferent a una comarca poc coneguda.

També tenim una activitat interessant el dijous 25 de març, en que Nando Tonon ens parlarà de “Laïcitat i Llibertat de consciència” des de la realitat italiana i la seva experiència personal, farem un col•loqui sobre el tema, a mes ens presentarà el seu darrer llibre “Elogio dell'ateismo”. Ho farem a dos quarts de vuit, al local social c/Daoiz i Velarde, 30 bxos, de Barcelona.

Nando Tonon viu a San Mauro (40.000 habitants) a prop de Torí, on ha estat en diversos càrrecs institucionals, actualment es Regidor de Cultura de la seva ciutat. Ha publicat llibres de sàtira i feridors assajos sobre els cants de sirena de les pseudociències, rebent favorables crítiques d’acreditats periòdics i revistes de divulgació científica.

Salutacions cordials.

Albert Riba

ESOF2010: CONSTRUCCIÓ D'UN FORN SOLAR

2010-03-04T11:20:00.001-08:00

Els nostres alumnes de 2n BAT B han participat al certamen de vídeo de la Fundació Catalana per a la Recerca i l'Innovació, amb una aposta per les energies renovables. Com a escola verda, ens complau aquesta aportació que, sens dubte, duu a una reflexió al voltant de les possibilitats de l'ús d'energies alternatives.

Aquest vídeo ha estat aportat per:

Wilson Medina 2n BAT B (presentador)
Adrian Cruz 2n BAT B (Actor 1)
Lamine Drame 2n BAT B (Actor 2)
Héctor González 2n BAT B (Càmera 2)
Víctor Lluís Domínguez Professor Filosofia (Camera 1)
Álvaro Olea (Muntatge Vídeo)

Volem agrair al Departament de Tecnologia la seva col·laboració sense la qual no hagués estat possible aquest projecte.

Gràcies a tothom.

1000 VISITES!

2010-02-27T11:41:00.000-08:00

Hola a tothom. Avuí, el bloc de la Plataforma Virtual de Filosofia ha assolit les 1000 visites. 1000 apropaments de gent interessada en la filosofia o, si més no, en el que intentem fer en aquest centre. Quan vam començar, amb motiu de la Diada Mundial de la Filosofia, deia que aquest era un espai amb voluntat de continuïtat però, crec que mai no vaig pensar que tinguessim un creixement tan ràpid. Tot això ha estat possible gràcies a vosaltres, els alumnes i professors que heu col·laborat en la seva trajectòria i a les persones que us heu apropat amb curiositat.

Si, des de aquest espai podem contribuïr al foment del pensament lliure i crític, això és gràcies a tothom. Us demanem, en aquest sentit, que feu patent la vostra opinió, la vostra crítica o la vostra aportació. Animeu-vos, a més d'atorgar-nos la vostra mirada, a fer comentaris i digueu la vostra.

Gràcies a tothom

DAVID TRUEBA: Abierto toda la noche

2010-02-25T01:48:00.000-08:00

David Trueba, cineasta, actor, escriptor, periodista... Home versÀtil i polifacètic. Avuí presentem i recomanem des de Filobellulla la seva primera novel·la "Abierto toda la noche". Una lectura interessant i divertida que reflexiona en clau d'humor al voltant de les relacions humanes i les perspectives existencials d'una familia un tant peculiar.

SINOPSI:

La familia Belitre se ha mudado, gracias a una herencia inesperada, de su estrecho piso en Algete a un pequeño palacete, una vieja casa con jardín, en la capital. Aunque la heredera oficial es la abuela, esta lo cede a su hijo y su numerosa prole; ella, que sólo se levanta de la cama cuando el abuelo le esconde las pipas y el tabaco, no quiere abandonar su casa.Los Belitre tienen tantos problemas como hijos y más, pero Trueba consigue que cada uno en su estilo se nos hagan cercanos y entrañables. Basilio,el feo tan feo que la gente no puede mirarle a la cara llena de acné pustuloso, el menor, Lucas, tan charlatán e hiperactivo que precisa de un bozal que le mantiene a ratos callado para descanso de la familia, Matías, afecto de una infrecuente enfermedad psiquiátrica, por la que se cree el padre de la familia y le roba a este su papel incluso en el lecho conyugal, Felisín que ha traído a casa a una novia francesa con la que se ha casado sin pensar, Nacho, el conquistador, y Gaspar, el adolescente enamoradizo con vocación de escritor. Todos los varones, incluídos el padre y el abuelo, tendrán un súbito nexo común: su amor por la joven Sara, cuidadora de la abuela. Y todos, a su manera, la tendrán y la perderán, como ella los tendrá y los perderá a todos, incluído aquel del que de verdad se enamora.Porque el amor y las distintas formas en que este se manifiesta, (amor pasional, amor fraternal, de padres a hijos, del final de la vida...) es el móvil de todo el argumento.La novela relata con maestría la vida cotidiana de una familia numerosa y pintoresca, y aunque cada uno de los sucesos que de manera común o individual les acontece, se lleva al límite, por lo que resulta extravagante, consigue absorber la atención del lector, que, encariñado con los personajes, desearía no llegar al final del libro.

EL ENCUENTRO DE DESCARTES CON PASCAL JOVEN

2010-02-24T13:15:00.000-08:00

La trobada entre Descartes i Pascal. Una obra de teatre que ara es presenta a casa nostra. Un discurs sobre la nova ciència i la nova perspectiva de la moralitat i la vida. MOLT RECOMANABLE. Fins el 21/03/2010.

Només una vegada es van trobar Descartes i Pascal, els dos filòsofs més importants del seu segle: va ser el 24 de setembre de 1647, en el convent parisenc de Los Mínimos, i la seva entrevista va durar diverses hores. Cap dels dos va escriure sobre el que van parlar, i això permet al dramaturg Jean-Claude Brisville imaginar la trobada de dues experiències vitals i de dos pensaments filosòfics. La trobada escenifica aquest enfrontament de dues personalitats i de dues vides fascinants que, per diferents motius, segueixen pertanyent al nostre temps.

Basant-se sobretot en la voluminosa correspondència deixada pels dos grans filòsofs per a indagar millor i aprofundir en la seva humanitat, Jean-Claude Brisville ens ofereix un text de gran altura amb diàlegs i rèpliques dominats per l'humor i la ironia, finíssims diàlegs que exigeixen un elevat sentit de la melodia.

¿Quién es Steve Jobs?

2010-02-23T10:43:00.000-08:00

Seguramente, poca gente, sabrá la respuesta de la pregunta, pero si mencionamos ‘apple’, las cosas ya empiezan a relacionarse.
Actualmente, este informático és presidente de Apple Inc y máximo accionista individual de The Walt Disney Company.

En el año 2005, Jobs dio un excepcional discurso en la Universidad Stanford, en California, donde explicó tres historias personales, de las cuales, dejó los enlaces aquí:

Primer parte:

Segunda parte:

Para leer online:

Sigue hambriento. Sigue insensato.

ATOMIC POWER (Ascó o Asco?)

2010-02-14T13:28:00.000-08:00

NUCLEARS?

Ascó-1 es, junto con Ascó-2 y Vandellós-2, una de las centrales con más sucesos de seguridad notificables del parque nuclear.

En concreto, en Ascó-1 se produjo a finales de 2007 una fuga de partículas altamente radiactivas de cobalto-60 que fue ocultada durante cuatro meses, incluso al Consejo de Seguridad Nuclear (CSN). A pesar de haber sido engañado por la central, el CSN optó, desde el primer momento, por minimizar la relevancia del accidente, en beneficio de ANAV.

Aunque este accidente radiactivo ocurrió en noviembre de 2007, la opinión pública sólo fue informada de ello varios meses después, gracias a que Greenpeace lo denunció el 5 de abril (tras ser alertada al respecto por algunos trabajadores). Ya se sabe que el suceso era conocido desde mucho antes por la central nuclear, y también, al menos con cierta anterioridad, por el CSN, el organismo oficial supuestamente responsable de asegurar nuestra protección radiológica. A pesar de conocerlo de antemano, ambos actuaron a remolque de Greenpeace, cuya denuncia pública les obligó a salir de su mutismo y a reconocer la existencia del escape.

De este escape radiactivo se ha derivado un peligro grave para la salud de las personas, como se desprende del análisis de los datos de los que dispone el propio CSN. Así, más del 86% de partículas calientes recogidas (sólo cerca de mil, a fecha 11 de junio de 2008) producían una radiactividad suficiente como para superar los límites legales aplicables a miembros del público en caso de contaminación interna. Y más del 27% del total de partículas producirían dosis superiores a 20 miliSievert (mSv), límite legal de los trabajadores en un año.

Por todo ello, el CSN tendría que haber retirado la licencia de explotación a la Asociación Nuclear Ascó-Vandellós (ANAV: Endesa e Iberdrola) y, al menos, haber propuesto sanciones “muy graves” contra Ascó-1, ya que del escape se ha derivado un peligro grave para la seguridad o la salud de las personas o de las cosas y el medio ambiente. Sin embargo, los dueños de la central nuclear de Ascó-1 finalmente se irán de rositas. Dejar escapar conscientemente partículas de cobalto altamente radiactivas al medio ambiente poniendo así en riesgo la salud de miles de personas, y además, ocultar deliberadamente durante meses esta situación al propio Consejo de Seguridad Nuclear (CSN), se quedará en una ridícula multa de como mucho 22,5 M€ (lo equivalente a lo que obtiene por la venta de electricidad en alrededor de un mes de funcionamiento).

Carlos Bravo, responsable de la Campaña de Energía Nuclear del Área de Energía y Cambio Climático de Greenpeace.

Per reflexionar....

2010-02-12T08:42:00.000-08:00

Aqui us deixo algunes frases per reflexionar;

Vaig somiar que era una papallona, que volaba al voltant en el cel, llavors em vaig despertar. Ara em pregunto: ¿Sóc un home que somiava amb ser una papallona, o sóc una papallona somiant que sóc un home?

Siguem honestos. No hi ha res sobre el món real, no? És simplement avorrit i molest com l'infern. No s'accepta que les coses siguin així .. Només estem enganxats amb ella perquè sabem que no es pot negar, tampoc. Els que realment tenen èxit en la vida ... simplement néixen amb el bitllet màgic anomenat "talent". I vostè no ho té, vostè pot acceptar o negar el fet que fins que moren. Aquesta és la seva única opció. Una vegada que t'adones que, tot el que han deixat a la vida és la desesperació. L'ultim final del joc".

"No m'importa si vostè aconsegueix la seva memòria de tornada o no".
"Per què?"
"Perque si la seva memòria torna de nou vol dir que recordaràs aquelles coses sobre mi que odiaves."
"Les coses que jo odiava? Què estàs parlant? Tractar amb els altres imperfeccions, és part del que es tracta al ar casat"
"..."
"No et preocupis. Ninguna memoria canviarà el que sento per tu ".

Els Otaku

2010-02-06T08:49:00.000-08:00

Otaku (おたく / オタク, Otaku) És un terme japonès per a referir-se a la gent amb un interès particular pr l'anime, el manga i els videojocs.

En el món occidental, el terme de "Otaku" és emprat per qualificar aquell que és aficionat a l'animació i cultura japonesa. Mentre que al Japó, és considerada com una paraula per referir-se a un aficionat per alguna cosa, encara que alguns japonesos consideren l'ús d'aquesta paraula un insult .

Aparició del terme "Otaku"

Otaku deriva d'un terme japonès utilitzat per nomenar una casa o família (お宅, otaku) i que també és usat com a pronom honorífic de segona persona. Va aparèixer en el registre col·loquial modern als anys vuitanta. A la sèrie d'anime Macross (1982) el terme és usat pel personatge Lynn Minmay com pronom honorífic.

Altres fonts afirmen que el terme ve d'algunes obres de ciència ficció de l'autor Motoko Arai. En el seu llibre Wrong about Japan, Peter Carey entrevista a la novel·lista, artista i cronista Yuka Minakawa. En l'entrevista, revela que Arai va usar la paraula en les seves novel·les com a pronom de segona persona i que els lectors van adoptar el terme.

Otaku en Japó

En Japó, el terme otaku es refereix a un fan de qualsevol tema en particular. Usos comuns són anime otaku (fan de anime), manga i cosplay otaku (fanàtic dels còmics japonesos), pasokon otaku (experts en ordinadors), Gēmu otaku (videojocs), i Wota (pronunciat 'ota', prèviament anomenat "otaku ídol "), els fans extrems de les ídols (cantants que són noies). També hi ha otaku Tetsudo o denshamania (railfans) o Gunji otaku (fanàtics militar).

Otaku fora de Japó

Els Otakus fora del Japó centren els seus interessos en el manga i anime però també s'expandeixen a altres gustos com els videojocs. Es relacionen amb la cultura japonesa participant en convencions de Anime i Manga, escolten J-Music, en dos subgèneres J-Pop i J-Rock (gèneres que són exclusius en el panorama musical japonès). També realitzen Cosplay que consisteix en disfressar-se d'un personatge de manga o d'anime, de vegades fins i tot de videojocs, això també pot convertir-se en l'excusa perfecta per reunir-se amb més otakus, per compartir sobre les seves sèries favorites. A diferència dels de Japó els otakus de l'occident la majoria són més sociables.

Tipus d'Otaku

Anime Otaku: Fanàtics del Anime.

Manga Otaku: Fanàtics del Manga.

Geemu (Game, joc) Otaku Fanàtics dels videojocs.

Pasokon Otaku (Ordinador): Fanàtics dels ordinadors.

Gunji Otaku: Fanàtics de les tàctiques i de l'armament militar.

Gore Otaku: Fanàtics de les pel·lícules, llibres, música electrònica i animes sagnants.

Cosplayers: Fanàtics de vestir-se dels seus personatges de ficció preferits.

EL GENET PAL·LID (una de l'oest)

2010-02-01T14:33:00.000-08:00

En un remot lloc perdut entre les muntanyes, un grup de miners treballa dur per a arrencar-li a la terra l'or que els permeti donar de menjar a les seves famílies i mantenir la il·lusió d'un matí millor. Però, molt a prop d'allí, l'imperi miner del malvat Coy LaHood amenaça aquesta tranquil·la existència. En efecte, aquest magnat de la depredadora minería industrial de la regió, amo de prácicamente tota la veïna ciutat de Lahood, anhela les terres riques en or d'aquests miners artesanals, doncs els seus pous ja es troben pràcticament esgotats. Davant la tozuda negativa d'aquests a cedir-li o vendre-li les seves explotacions, LaHood recorre a tot tipus de coaccions, amenaces, atacs i chantajes, i quan ja gairebé està a punt d'aconseguir el seu objectiu, un misteriós forastero ve a canviar la situació. Aquest forastero sense nom, un Predicador, aconsegueix insuflar el corage i l'esperit d'equip que possibilitaran un drástico bolco de la situació. Però Lahood encara es reserva un as en la màniga: el temible i implacable Comissari Stockburn i el seu equip de sis ajudants, un grup de qualificats assassins a sou que li fan el treball brut a qui pugui permetre's pagar els seus elevats emolumentos. Davant semblant amenaça, el Predicador reprèn les armes que un dia va abandonar per a dedicar-se a l'assistència espiritual, i decideix enfrontar-se sol a Stockburn i els seus secuaces, per a ajudar als seus amics miners però també per a saldar un vell deute del seu fosc passat.

CANVI CLIMÀTIC (Conciència en video - 5)

2010-01-31T12:12:00.000-08:00

Publiquem els candidats a la segona entrada dels videos pel concurs MANS UNIDES. Obviament,no hi podran estar tots però, a tots els agraïm la seva participació:

Aquest video ha estat àportat per na Anaïs Espinosa, na Laia Garcia, en Alberto Parra, na Elena Ropdriguez. Gràcies a tots.

CANVI CLIMÀTIC (Conciència en video - 4)

2010-01-31T12:02:00.000-08:00

Publiquem els candidats a la segona entrada dels videos pel concurs MANS UNIDES. Obviament,no hi podran estar tots però, a tots els agraïm la seva participació:

Aquest video ha estat aportat per na Gissella Palma, na Noemí Lachica i en Raül Leiva. Moltes gràcies a tots.

CANVI CLIMÀTIC (Conciència en video - 3)

2010-01-31T11:38:00.000-08:00

Publiquem els candidats a la segona entrega dels videos pel concurs MANS UNIDES. Obviament,no hi podran estar tots però a tots els agraïm la seva participació.

Aquest video ha estat aportat per na Aderly Fernadez, na Marina Useleti, na Anna Redon, na Cristina Sanchez, na Erika Romero. Gràcies a tots.

JELLO BIAFRA AND THE GUANTANAMO SCHOOL OF MEDICIN (Rock and moral principles)

2010-01-28T14:28:00.000-08:00

Ja us vaig dir que hi tornaria... Jello Biafra mai no calla. La seva crítica anticapitalista, el seu SPOKEN WORD, arriba i arribrà lluny. EL AYATOLAH DE LA REVOLTA GLOBAL.

Un discazo donde la banda retiene alguna característica del caótico sonido de Dead Kennedys mientras añaden una buena dosis del sano proto-punk de Detroit, añadiendo guitarras sónicas y ruidosas y sumando las locuras de Weiss. Las canciones del álbum exploran todo lo que rodea a la sociedad y la política americana, como el estado de terror, la Iraqofobia, la impunidad policial, y la recién llegada de Obama y su falso cambio disfrazado con glamour y con cantos de sirena.

JELLO BIAFRA AND THE GUANTANAMO SCHOOL OF MEDECIN: HOLIDAYS IN CAMBODIA

Thank you Jello

LEVI TAFARI: POESIA, CONCIÈNCIA I FILOSOFIA

2010-01-27T14:37:00.000-08:00

Levi Tafari, poeta i cantant, és un dels exponents del moviment rastafari. Un aixecador de conciències, un agitador. En aquest sentit, mereix compartir un espai amb l'altre gran agitador que vam presentar en aquest espai, Jello Biafra. D'una manera o d'una altra, tots dos, amb el seu spoken word, remouen la nostra conciència. Gràcies Levi.

Avui els alumnes de 1r B de batxillerat de l'IES Bellulla, dins del programa Dimecres Vitamina B, han tingut una visita molt especial i enriquidora: el poeta i cantant anglès Levi Tafari els ha delitat amb la seva filosofia, la seva poesia, la seva veu i també el seu pensament obert i integrador.

Levi Tafari, de pares jamaicans, va néixer i ha viscut a la ciutat de Liverpool, la qual cosa li ha permès accedir a les dues cultures: l'anglesa i la jamaicana. L'artista va començar a ser conegut en el panorama de les arts escèniques aviat essent, a més, un membre compromès amb el conegut moviment Rastafari. Avui, els alumnes de l'institut han pogut conèixer l'artista i la seva poesia i aprofundir en els temes universals que difon per tot el món, com són la identitat, l'esperança o la diversitat. Levi ha sorprès als alumnes amb una poesia fresca, rítmica i lírica a la vegada i aquests han respòs molt positivament unint-se a Levi i acompanyant amb les seves veus en el recital poètic.

La visita de Levi Tafari forma part del projecte organitzat pel British Council i l'Associació de professors d'anglès de Catalunya que portarà a l'artista a recórrer 5 centres de tot Catalunya, entre ells l'IES Bellulla de Canovelles. L'activitat tindrà una segona part en la qual els dos grups de primer de batxillerat de l'IES assistiran, juntament amb la resta d'alumnes dels centres participants, al Caixa Fòrum, on Levi Tafari continuarà difonen la seva poesia i el seu missatge entre els joves.

NOTA:

Des de la Plataforma vitual de filosofia volem agrair a la professora Paula Quiroz el seu interés per anar més enllà de la tasca acadèmica... Gràcies Paula.

POTATO: BABILONIA (Tribute to Levi Tafari)

MESTRE JAVIER KRAHE: CINISME SEGLE XX

2010-01-25T13:38:00.000-08:00

Nacido en el Barrio de Salamanca de Madrid, estudió en el Colegio del Pilar, por el que también pasaron muchos de los actuales políticos españoles. Inició estudios de Empresariales, pero los dejó para dedicarse al cine como ayudante de dirección.

Mientras hacía el servicio militar, conoce al amor de su vida, la canadiense Annick, con la que parte a Canadá, donde empieza su carrera como letrista, inspirado por el ejemplo de Georges Brassens y Leonard Cohen. Su hermano Jorge se ocupa de musicar los textos.

Ya en España, Chicho Sánchez Ferlosio le anima a actuar en locales como La Aurora, donde conoce a Joaquín Sabina y Alberto Pérez. Como trío graban el disco La Mandrágora (1981), que toma su nombre de uno de los locales donde solían actuar en esos días.

Digne representant del cinisme ibèric, Javier Krahe ens ofereix una versió peculiar de la passió i de les relacions humanes...

ALTRES FILOSOFIES: Shinobi

2010-01-18T13:56:00.000-08:00

Els ninges, (忍者, ninja o shinobi) eren un grup militar de mercenaris entrenats especialment en formes no ortodoxes de fer la guerra, en les quals s'incloïa: assassinat, espionatge, sabotatge, reconeixement i guerra de guerrilles, amb l'afany de desestabilitzar l'exèrcit enemic, obtenir informació vital de la posició de les seves tropes o aconseguir un avantatge important que podria ser decisiu en el camp de batalla.

Per als seus propòsits utilitzaven una àmplia gamma d'armes i artefactes com ara: katanes, shuriken o cadenes, a més de ser experts en la preparació de verins, pocions i bombes. De la mateixa manera, eren entrenats en l'ús de l'art de la disfressa, que utilitzaven sovint per passar desapercebuts depenent de la situació imperant en el lloc en què s'haguessin d'introduir, a diferència de la típica vestimenta amb la que avui dia se'ls identifica.

Poques organitzacions militars han estat tan difoses i al mateix temps tan incompreses com els ninges i gran part de la història d'aquest grup es basa en mites o exageracions, la qual cosa ha dificultat el seu estudi i comprensió. Al llarg de la història, moltes morts ocorregudes en algun moment oportú van ser atribuïdes a aquest grup militar, però a causa de l'hermetisme de les seves missions és impossible saber exactament el nombre de morts que van causar.

Els ninges van ser tant temuts com utilitzats pels líders militars perquè la seva naturalesa era totalment contrària als ideals dels samurais. En el cas dels samurais, el dàimio no podria exposar-los a treballs com l'espionatge o assassinats encoberts, pel fet que si eren descoberts la seva reputació quedaria destrossada. Per aquest motiu preferien contractar ninges, que generalment procedien de classes socials baixes, perquè realitzessin aquest tipus de treballs.

Els orígens dels shinobi, una altra paraula utilitzada per referir-se a aquest grup militar, són incerts, encara que el seu antecedent més precís es troba en el segle VI de la nostra era i no va ser fins al segle XV quan es van poder identificar plenament les seves activitats i característiques. Igual que els samurais, van tenir el seu moment àlgid durant el període Sengoku, una etapa de gran inestabilitat i conflictes bèl·lics per la lluita del poder intern del país, que acabaria per establir el shogunat Tokugawa, època on tindrien les seves últimes aparicions.

Ninja (ニンジャ) o Shinobi (忍者) era una organització secreta marcial que habitava les províncias d'Iga i Kōga, en el Japó. Eren coneguts per les seves habilitats d'infiltració, en Japó feudal del segle XIV. Subministraven serveis en paga de pagament, i seus treballs embolicaven espionatge, assassinat, sabotatge, d'entre altres. Eren aïllats i vivien una espècie de contracultura de l'època, doncs els locals on habitaven eren de difícil accés, fent-se reducte de xinesos i coreans refugiats de les guerres, així com d'antics clans samurais. Això va proporcionar a aquestes famílies ninjas generin una cultura extremadament sincrética. Ninjas eren més eficients en infiltracions (paranys, armes ocultes, intel·ligència) del que en el combat en camp obert, al contrari de la creença popular.

MANTO NEGRO

2010-01-18T10:56:00.000-08:00

Títol original: Black Robe
Any: 1991
Durada: 101 min.
País: Canada
Director: Bruce Beresford
Guió: Brian moore (Novel·la: Brian moore)
Música: Georges Delerue
Fotografia: Peter James
Actors: Lothaire Bluteau, Aden Young, Sandrine Holt, August Schellenberg, Tantoo Cardinal, Billy Two Rivers, Lawrence Bayne, Harrison Liu, Raoul Trujillo

Productora: Coproducción Canadá-Australia; Téléfilm Canada / Alliance Communications Corporation / Samuel Goldwyn Company / Rogers Telefund - Rogers Communications

Sinopsi: Aventures. Segle XVII. A mitjans del segle XVII un jesuita francés, el pare Laforque inicia un perillos viatge cap allò que posteriorment seria conegut com el nord del canadà i que, en aquella època era una terra salvatge dominada pel indis indígenas. Tot junt amb un jove local que el farà d'interpret, el pare Laforque aprendrà alguna cosa sobre aquells a qui vol evangelitzar, posseïdors dels seus propis principis morals i valors espirituals. Igualment aprendrà alguna cosa sobre eixa fé interna que el veia com quelcom inamovible.

ALTRES FILOSOFIES: Bushido

2010-01-17T10:12:00.000-08:00

En la tradició japonesa, el bushidō (武士道) és un terme traduït com "el camí del guerrer". És un codi ètic estricte i particular on molt samurais entregaven les seves vides, que exigia lleialtat i honor fins a la mort. Si un samurai fallava en mantenir el seu honor podia recobrar-lo practicant el seppuku (suïcidi). Es diu que des de petit, el bushido era inculcats als japonesos de classe dirigent fins i tot abans de deixar el pit de la mare.

El Budisme atorgava al guerrer un estoïcisme ple i fort que acompanyava al samurai fins els últims dies de la seva vida. el Bushi és amic de la mort i confiat amb el destí, ofereix en el seu caràcter un total despreci aquells samurais que careixien de valor a l'hora de morir. En paraules del Príncep de Mito, "Qualsevol por introduir-se en el més igualat de la batalla i morir. És fàcil per un poca cosa, però per un samurai és verdaderament decisiu en la justa equanimitat i verdader valor saber viure quan ha de viure, i morir quan ha de morir". El budisme ofereix al Bushido un mètode de contemplació subjacent a un fenomen que posava al guerrer en harmonia amb l'absolut.

Per l'altre banda el Xintoisme atorga al bushido valors ètics d'afinitat i amor per totes les coses vives, i una profunda ensenyança de la lleialtat per un sobirà en el seu aspecte més tradicional. El Xintoisme creia que en la puresa de l'innat amb el que no cabia en ell, cabia en el pecat original. Les obres de Mencio i Confuci eren les principals ensenyances per els joves samurais i una interessant pauta de resolució per assumptes majors.

En la seva forma original, es reconeix el bushido amb set virtuts associades:

* 義 - Gi - Rectitud (decisions correctes)

Sigues honrat en els teus actes amb tothom. Creu en la justícia, però no en la que diuen els altres sinó la teva pròpia. Per un autèntic samurai no existeixen tons entre bé i mal, només existeix el correcte i l'incorrecte.

* 勇 - Yuu - Coratge

Aixeca't sobre la massa de gent amb por d'actuar. Ocultar-se com una tortuga sota la closca no és viure. Un samurai ha de tenir el valor heroic. És absolutament perillós, és viure plenament, completa i meravellosa. El coratge heroic no és cec. És intel·ligent i fort. Canvia la por pel respecte i la prudència.

* 仁 - Jin - Benevolència

Mitjançant l'entrenament intens el samurai es converteix en ràpid i fort. No és com la resta d'homes. Ha de desenvolupar un poder que ha de ser usat pel bé de tots. Ha de tenir compassió. Ajudar als seus companys sempre que es pugui.

* 礼 - Rei - Respecte

Els samurais no tenen motius per ser cruels. No necessiten demostrar la seva força. Un samurai és cortès fins i tot amb els seus enemics. Sense aquesta mostra directa de respecte, seriem igual que els altres animals. Un samurai és respectat no només per la seva força al camp de batalla, sinó també per la seva manera de tractar els altres. L'autèntica força interior del samurai es fa evident en moments de necessitat.

* 誠 - Makoto - Honestedat, Sinceritat absoluta

Quan un samurai diu que farà alguna cosa, és com si ja l'hagués fet. Res al món podrà aturar-lo de fer allò que ha dit que faria. No ha de donar "la seva paraula" ni ha de "prometre", el simple fet de dir-ho és suficient. Parlar i fer és el mateix.

* 名誉「名譽 - Meiyo - Honor

L'autèntic samurai només té un jutge i és ell mateix. Les decisions preses i com són dutes a terme reflecteixen qui és vertaderament. Ningú pot ocultar-se d'ell mateix.

* 忠 - Chuu - Lleialtat

Haver fet o dit alguna cosa significa que aquesta cosa li pertany. És responsable d'això i de totes les conseqüències que en segueixin. Un samurai es intensament lleial amb aquells que té sota manament. Per aquells dels que són responsable, perdurant fidelment. Les paraules d'un home són com les seves empremtes, el segueixen sempre.

Sobre Diógenes

2010-01-15T13:54:00.000-08:00

El representante de los cínicos, considerados como una de las manifestaciones más radicales de la historia de la filosofía por el hecho de no seguir el mismo sistema, es Diógenes de Sinope.

"En los juegos olímpicos, habiendo proclamado el heraldo: 'Dioxipo ha vencido a los hombres', Diógenes respondió: 'Sólo ha vencido a esclavos, los hombres son asunto mío'."

Diógenes ha conseguido mostrar las caras ocultas del ser humano. No propuso nada nuevo.

El hombre fue el único tema de su reflexión, también el único ser humano que ha conocido la historia que mediante sus hechos, mostró las caras más intimas del ser humano. No siguió las líneas que los otros filósofos se han encargado de hacer, pero ¿acaso no es el que mejor se aproxima a mostrar al ser humano tal y como es? ¿Acaso no es el hombre mismo que crea sus propias barreras? Diógenes, mediante los hechos mostró las caras más intimas del ser humano. Mostró su ridiculez. Su naturaleza. El hecho de empeñarse en seguir unas reglas que el mismo se ha impuesto. Y éste (Diógenes), como hombre y como ser humano, no siguió ninguna, más solamente sus pensamientos, en la plenitud del concepto sinceridad. ¿Quien se atrevería hoy, a masturbarse en plena calle?

Estamos ante alguien que, en concordancia con la naturaleza i la sencillez de las cosas, se atrevió a vivir conforme a sus ideas, a lograr la independencia.

Debido a que el ser humano hace que las cosas cambien, no creo que mañana al levantarme, vea a alguien debajo de mi casa viviendo en un barril y con farolillo de barro para buscar a un hombre, puesto que niños ha visto muchos. Tampoco pasado. Pero si alguien que busque la independencia no en el precio de los bienes o en la exhuberancia.

Parece, és, que necesitamos ‘otro’ Diógenes para que nos abra los ojos. Lo erróneo es que eso, aunque parece que algún que otro se haya dado cuenta de ello, lo busca en dirección contrario a donde este este.

ALERTA ZOMBIE (El futur de les nostres escoles... 3a part: Manual de supervivècia)

2010-01-13T13:43:00.000-08:00

“Zombi: Guía de Supervivencia” es la primera novela de Max Brooks e, incomprensiblemente, aún no había llegado a nuestro país. Y todo a pesar de que su continuación, “Guerra Mundial Z”, sí andaba ya por aquí, y ya comentamos que iba a ser llevada al cine. En ella podemos encontrar valiosísimos consejos que nos permitirán, pues eso, salvar el pellejo durante un apocalipsis zombie.

El libro contiene planes detallados en función de la gravedad de la situación, desde pequeños trucos para identificar si alguien es o no un zombi, hasta cómo destruirlos en masa. Los capítulos tienen títulos tan sugerentes como “Los no-muertos: realidades y mitos”, “Armas y Técnicas de Combate” o “Viviendo en un mundo no-muerto”.

Se incluyen también recomendaciones para convertir tu casa en un bunker, los mejores vehículos para huir a través de zonas infestadas por zombies, e incluso un capítulo se dedica a técnicas específicas para combatir ghouls, que nunca está de más. El libro cierra con un interesante anexo en el que se documentan todos los encuentros zombis de la historia, incluyendo el primero del que se tiene total certeza, el evento en Hieracónpolis, Egipto, en el 3000 a.C.

Max Brooks lleva el humor en la sangre, como no podía ser de otra forma si tu padre se llama Mel y ha dirigido obras como “El Jovencito Frankenstein”, “Spaceballs” o “Sillas de montar calientes”.

El libro lo edita Berenice por fin, y por ahora cuesta 16 euros. Como bien dicen en mi librería habitual, cuando tu vecino zombificado esté aullando y golpeando tu puerta valdrá algo más…

ARRIBARAN AVIAT, SI NO HI SÓN JA ENTRE NOSALTRES...

PI: Fé en el caos

2010-01-12T13:21:00.000-08:00

Ficha técnica

1. Director: Darren Aronofsky. Nació en 1969 en Brooklyn, Nueva York. Con su primera película, p, ganó el premio al mejor director en el Festival de cine independiente de Sundance. Su segunda película, Requiem por un sueño (2000), es un retrato aterrador de la adicción a las drogas. Entre otros premios, obtuvo el máximo galardón en la Semana de Cine de Valladolid.
2. Guión: Sean Gullete & Darren Aranofsky.
3. Intérpretes: Sean Gullete (Maximilian Cohen, "el genio, el místico"), Mark Margolis (Sol Robeson, "el profe de mates"), Ben Shenkman (Lenny Meyer, "el cabalista"), Pamela Hart (Marcy Dawson, "la ejecutiva"), Stephen Pearlman (Rabí Cohen)
4. Música: Clint Mansell.
5. Duración: 84 minutos.
6. Blanco y negro.
7. Año: 1998
8. http://www.pithemovie.com

SINOPSI:

La pel·lícula tracta sobre Maximillian Cohen, un matemàtic molt reservat, bastant paranoic i afligit de fortes migranyes qui creu que tota la naturalesa pot ser representada mitjançant nombres. Max pretén descobrir el model matemàtic de la borsa a través de càlculs i programes propis que introdueix en el seu ordinador Euclides. Després d'una inspiració provocada per la cabala, que li ensenyen un grup de místics jueus, Maximillian crea un programa amb el qual aconsegueix unes poques prediccions impreses en un paper, però a costa de fondre l'ordinador i les dades, a causa d'un bug (Error de programari), que fa que aparegui un nombre de dos-cents dieciseis dígits després de les prediccions. Decideix llençar el paper de les prediccions i el bug pensant que havia fallat el programa. Més tard li explica el seu mentor, que estudiava el nombre PI, que a ell també li havia sortit diversos bugs d'aquests i que en realitat semblava ser alguna cosa més que un simple error de programari. A partir d'aquest moment Maximillian es veu embolicat en una persecució, per una part d'una empresa que aconsegueix el paper amb les prediccions, que han resultat molt exactes. i el grup de jueus estudiants de la torah que vol el nombre de 216 dígits, ja que representa el veritable nom de Déu, que es va perdre en la destrucció del segon temple de Salomón.

JELLO BIAFRA: Rock and roll i filosofia política

2010-01-05T13:45:00.000-08:00

Quan Jello Biafra puja a un escenari, el més probable és que a la sala no es faci un concert, sinó una cosa més aviat propera a l’esperit d’una xerrada política o una lectura de poesia.

Cada moment que passa, Biafra s’allunya més de la música i s’endinsa en la paraula nua i directa, amb missatge lapidari: reconegut com una de les autoritats més grans de l’spoken word actual, aquest californià ha educat la seva cadència i dicció, una prosòdia musicalitzada, per conscienciar, agitar, denunciar i fer bullir la sang del seu auditori. Com un altre gran del hardcore nord-americà, Henry Rollins, el nostre Biafra, el que va ser líder dels Dead Kennedys, ha estat llest i hàbil a l’hora d’entendre que la política ja no es pot fer per la via d’un rock urgent i esquelètic, i que s’ha de fer de la manera tradicional: orant, escrivint sobre paper, compartint les idees com ho faria un assagista o un intel·lectual, que a la vegada és una forma de fer poesia.
Però Jello Biafra –que en realitat es diu Eric Reed Boucher, per si a algú li fa gràcia la dada– puja ara per primera vegada als nostres escenaris, ja que la reformació de Dead Kennedys que ens va visitar no l’incloïa. I a l’escenari del badaloní Estraperlo Club del Ritme ho farà –oh!–, no amb la idea d’exposar el seu perfil més poètic o polític. La seva vessant oratòria no és a jornada completa, i a Badalona la conrearà sobre la base de cançons, escopides, abstractes i amb el regust agre del millor hardcore clàssic, sempre amb aquesta inclinació experimental que l’ha caracteritzat en els seus treballs per al segell que va fundar fa dècades, Alternative Tentacles, una de les marques fonamentals per comprendre les connexions entre avantguarda i rock, amb el soroll com a motor. Jello Biafra ve amb nova banda, amb músics entrenats per seguir el seu ritme mental, i la seva cerimònia de crítica social sense pietat. Al seu ideari, tot allò que defensa l’esquerra –amb tota la complicació afegida que significa ser d’esquerres als Estats Units– però des de posicions encara més radicals, limítrofes amb el moviment antisistema i convençut de la seva militància ecologista.

NOAM CHOMSKY: Lingüística, canvi social i revolució

2010-01-04T09:56:00.000-08:00

Noam Chomsky
El pensador sense fronteres
per Carme Pastor Gradolí, Departament de les Ciències de la Terra, Atmosfèriques i Planetaries, Institut Tecnològic de Massachusetts, MIT (Boston).

Noam Avram Chomsky (Filadèlfia, EUA, 1928) va revolucionar el camp de la Lingüística quan el 1957, amb “Syntactic Structures”, va argumentar, en contra d’allò establert, que l’adquisició del llenguatge és part de l’estructura natural o innata del cervell humà i que qualsevol manifestació del llenguatge inclou una estructura profunda basada en regles i mecanismes universals, açò és, comuns a tots el parlants. Chomsky ha declarat sovint que la responsabilitat més gran que tenen els intel·lectuals és dir la veritat i desemmascarar les mentides. Aquest sentit de l’honestedat i l’ètica personal l’ha convertit en un dels crítics més radicals de la política social i econòmica del seu país, sobretot de la política exterior tal com la du a terme l’administració americana i l’explica la premsa.

La fotògrafa i jo seiem a la saleta d’espera del despatx de Noam A. Chomsky. Som al tercer pis d’un edifici de rajoles roges, més típic del centre de Boston que no pas del campus del Massachusetts Institute of Technology, on N. Chomsky treballa des de fa més de quaranta anys com a professor de lingüística.
La porta del seu despatx està mig oberta, i mentre mire la paret de la meua dreta, entapissada d’exemplars de la seua obra traduïda a diferents idiomes, m’arriben trossos de conversa de l’interior del despatx. A la meua esquerra, darrere d’una vidriera, seu Beverly Stohl, la secretària, que, per la manera com s’aixeca, acaba de decidir que cal enllestir aquesta conversa i anar per feina. S’acosta al despatx de Noam, pega tres colps suaus a la porta, i torna al seu lloc. En passar dos minuts repeteix l’operació i així fins a tres vegades. Aquest tercer avís sembla que és el definitu, perquè Chomsky i el seu interlocutor apareixen pel marc de la porta i acaben la seua conversa sobre música a la saleta. Segons Chomsky, tot el que s’escolta ara és rap, i és un vertader acte d’amor per part de la gent gran, com ell, escoltar la música que els néts posen al cotxe, perquè sols fan que escoltar rap. La secretària hi està d’acord i el jove interlocutor de Chomsky també. Ell és músic però no fa rap.
Ara la secretària ens saluda i ens convida a passar al despatx. És una oficina menuda, sense cap luxe, tots els mobles són de fusta i en la tapisseria d’una de les cadires observe una taca de cafè. La taula és plena de llibres, fan columnes ordenades per tal d’aprofitar tota la superfície. També hi ha una pissarra, però no sabria dir si el que hi ha escrit són fórmules o frases, no distingesc si el tema són les matemàtiques o la lingüística.
Em pregunta si estic segura d’haver posat a funcionar la gravadora correctament. Li dic que sí, i llavors m’adverteix educadament que normalment parla en veu molt baixa, i que de vegades no s’enregistra res i després, és clar, vénen les lamentacions. Només acabe la primera pregunta comprove que l’advertència és més certa que no em pensava. Llavors incline el cap, apuge el volum de la gravadora dissimuladament i em concentre al màxim a lligar el corrent pausat de mots que a poc a poc omplen l’habitació.

Fa uns anys vostè comentava en una entrevista que en el seu treball professional ha tocat diferents camps d’estudi, i que ha treballat en lingüística matemàtica sense posseir cap títol en matemàtiques. Per altra banda, fa uns mesos, en una conferència de premis Nobel, un dels convidats va acusar la premsa que, quan vol oferir una visió equilibrada, confronta contínuament l’opinió d’experts reconeguts amb la de persones amb coneixements bàsics sense tenir en compte la reputació i historial científic dels primers. En la seva opinió, qui és competent per parlar d’un tema científic concret?

Doncs, el qui sap de la matèria. Ara bé, conèixer la matèria és independent de les inicials que portes davant del nom: llicenciat, doctor, professor...
No sé qui va dir això… però podria tenir tota la raó. Vull dir, si algú que no sap res de, per exemple, enginyeria nuclear fa comentaris sobre centrals nuclears sense adduir cap prova, millor no fer-li cas.
D’altra banda, però, si una persona s’ha dedicat a estudiar enginyeria nuclear pel seu compte i coneix el material pertinent i senzillament no posseix el títol corresponent i parla sobre el tema, és correcte. Hi ha gent que fa feina de primera i publica en revistes professionals que no ha fet un curs de lingüística en la seua vida. Han après pel seu compte. De fet, jo sóc un exemple més d’això.
Les credencials i els coneixements són dues coses diferents. Pots conèixer i entendre una matèria sense tenir les credencials, i pots tenir les credencials i no saber o entendre de la matèria.

En aquesta conferència també es va parlar de l’amenaça que representa l’estil de vida occidental per a la biodiversitat, i el valor d’aquesta per a l’elaboració de fórmules farmacèutiques i perquè ens dóna la possibilitat d’aprendre d’altres espècies que tenen òrgans que semblen funcionar millor que els nostres. Seguint la mateixa lògica, per què pensa vostè que la diversitat lingüística és valuosa i mereixeria ser protegida?

Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions. Representa una gran fita de la creativitat humana i cal preservar-la. Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural. No fa falta argumentar per què cal protegir-les… Tothom es va disgustar quan el museu de Bagdad va ser destruït. Per què? Perquè és un dipòsit de la gran riquesa de la civilització humana. I cadascuna de les llengües d’Austràlia central és el mateix.

I creu vostè que l’estil de vida occidental representa igualment una amenaça per a la diversitat cultural i lingüística?

Per descomptat. La major part d’aquest debat gira al voltant de les llengües aborígens, de societats pretecnològiques, l’Amazònia i altres zones semblants. Però a Europa passa el mateix, i en els dos darrers segles d’una manera espectacular. El nombre de llengües a Europa ha minvat dràsticament durant la darrera o les dues darreres generacions.
Hi ha molta gent jove que no pot parlar amb l’àvia perquè aquesta parla una llengua “local”, mentre que els seus néts han après el que s’anomena llengua estàndard –italià, espanyol, alemany–, que són segones llengües per a la majoria de la gent però que han esdevingut les llengües dominants. Mentrestant, l’enorme varietat de les altres llengües desapareix ràpidament. De fet, Europa acull un dels principals projectes d’investigació lingüística del moment. El patrocinat per la Unió Europea s’anomena Cartography Project i el seu objectiu és estudiar la gran varietat lingüística d’Europa abans que les llengües desapareguen, perquè aquestes desapareixeran en una o dues generacions.
A Itàlia, per exemple, hi ha una gran varietat de llengües. Ells les anomenen dialectes, però això no vol dir res, vol dir que Itàlia està pintada tota d’un color en el mapa, però en realitat són llengües diferents, mútuament incomprensibles, i van desapareixent per la uniformació de la societat sota la formació de l’estat nacional, les comunicacions, la televisió, el sistema educatiu nacional i aquestes coses. Això llima totes les diferències lingüístiques. Així, el que ocorre a Europa és suficientment radical, semblant al que passa a l’Amazònia, Nord-amèrica, Mèxic i a tot arreu. Ocorre en tot el món. Però hi ha poca consciència general del fet que està passant just al cor d’Europa.
I l’única raó per la qual no passa als EUA és que els EUA són un territori extraordinàriament uniforme. Els EUA, Canadà i Austràlia són extremadament uniformes des del punt de vista lingüístic, i això és així perquè els colonitzadors van exterminar la població indígena. Si els mongols hagueren conquistat Europa i matat tothom, aleshores Europa també seria uniforme lingüísticament.

Impostures intel·lectuals és el títol d’un dels llibres que vostè ha regalat al fons bibliogràfic del MIT. El llibre comença amb una cita d’un famós sociòleg que diu, “…la confusió i l’absurditat promouen les tendències conservadores de la societat. En primer lloc, perquè el pensament clar i lògic condueix a l’acumulació de coneixement [...] i l’avanç del coneixement tard o d’hora soscava l’ordre tradicional”. Com Andreski, creu vostè que el coneixement i el progrés científic són instruments capaços de debilitar les tendències conservadores i canviar l’ordre tradicional?

Poden [i mou el cap com sospesant les possibilitats], però no ho fan necessàriament. El coneixement científic és valuós en ell mateix, però si et fixes en el seu valor instrumental, en les seues conseqüències, és com una eina que es fa servir per a tota classe de finalitats, pots utilizar-la per oprimir al poble, i pots utilitzar-la per a alliberar-lo. És com un martell. Al martell li dóna igual si l’empres per construir una casa o per esclafar-li el cap a algú. El martell és feliç de fer qualsevol cosa.

I, llavors, de quina manera el fet d’avançar en el camp de la lingüística pot contribuir al canvi social?

Per a mi és com avançar en astronomia, aconsegueixes entendre millor el món. En el cas de la lingüística, comencem a entendre millor quelcom sobre nosaltres mateixos. Però, com he dit abans, l’objectiu no és el canvi social. Tu vols entendre qui som, i si això ho entens millor, aquesta informació es pot aprofitar, com si fóra un martell, per a ajudar la gent.
Hi ha molta mitologia sobre el llenguatge que s’utilitza per oprimir la gent, com ara el black english als EUA. Es considera un dialecte degradat, la gent que el parla és tractada amb menyspreu perquè se suposa que no tenen un nivell d’intel·ligència normal. El que jo dic és que si la gent negra tinguera tots els diners i els blancs hagueren estat esclaus, el black english seria la llengua estàndard i el que jo parle es consideraria un dialecte degradat.
Però no cal fer una anàlisi lingüística massa sofisticada per a adonar-se’n; el que s’aprèn en el primer semestre a la universitat és suficient per tenir clar que no té cap sentit.

Aquesta seria una manera d’utilitzar el coneixement lingüístic per al canvi social...
Sí, però és un coneixement extremadament bàsic. Si fas una ullada als articles que apareixen en qualsevol revista acadèmica [n’agafa una de damunt la taula i me l’ensenya], aquests articles fan avançar les fronteres del coneixement, però qualssevulla que siguen les respostes que aporten, aquestes no tindran cap efecte en la societat. Com ocorre amb la majoria del coneixement, la música, les arts… Les activitats creatives gairebé mai, sols de tant en tant, causen algun efecte sobre la societat. Però és impossible de predir.

I quines són les disciplines que tenen un impacte més gran en la societat?

La medicina, per exemple, o les enginyeries. Les disciplines que són aplicades produeixen un efecte directe en les nostres vides. Però no oblidem que les disciplines que són aplicades es nodreixen del coneixement general.
Fa un segle els metges podien fer ben poc per un malalt. Els metges començaren a ser veritablement útils amb el descobriment dels antibiòtics i el desenvolupament de les tèniques quirúrgiques, que són aplicacions de la química i l’enginyeria als tractaments mèdics.
De fet, si preguntes a qualsevol metge seriós, et dirà que respecte del noranta per cent de les malalties, els metges no hi poden fer res, perquè són sistèmiques, tenen a veure amb la manera com el cos funciona i açò és molt més complex del que la ciència entén avui dia.

Des de l’aparició de l’obra de Darwin hi ha hagut molta especulació sobre l’origen del llenguatge humà. Darwin va suggerir que els crits dels animals es van convertir a poc a poc en llenguatge humà. Tanmateix, els lingüistes són molt crítics amb aquest tipus de concepte i diuen que els biòlegs semblen no copsar l’extremada complexitat de les llengües humanes. El problema és que si no acceptem una evolució gradual, l’única opció que ens queda és el creacionisme, l’esdeveniment d’una gran mutació.
Això no és cert. Siga el que siga el llenguatge, és un desenvolupament recent, potser de l’ordre de cinquanta o cent mil anys enrere. Això és molt després de la separació de qualsevol altra espècie afí. Hi va haver altres homínids que es van desenvolupar paral·lelament i es convertiren en Homo sapiens, però tots han desaparegut. O siga, que no tenim evidència comparativa. El que tenim és una sola espècie, molt aïllada, i amb molt poca varietat genètica. Perquè els humans són molt semblants els uns als altres, més semblants entre ells que, per exemple, els ximpanzés.
Si vols analitzar seriosament l’evolució del llenguatge humà, has de cercar sistemes homòlegs, sistemes que potser tinguen el mateix origen o fins i tot similituds. Però els crits dels animals són completament diferents en el seu caràcter, funció, i en qualsevol altre aspecte que mires. Sembla que no tinguen cap de les característiques del llenguatge humà. Potser descobrim que algunes característiques crucials del llenguatge humà tenen el seu equivalent en el món dels insectes, com ara el sistema de navegació dels insectes, i algunes de les darreres investigacions apunten en aquesta direcció, però és molt improbable que el llenguatge humà tinga alguna relació amb els crits dels animals. Senzillament, no és una via d’investigació sensata. Són sistemes completament diferents.
En qualsevol cas, el suggeriment de Darwin va estar bé en el seu moment, però no crec que ningú se’l crega avui dia.

Aleshores quin paper hi representen les mutacions i què impliquen des de la perspectiva de la teoria creacionista?
[A penes em deixa acabar la pregunta]. És que l’assumpte del creacionisme és irrellevant. Tothom està d’acord que hi va haver mutacions al llarg del camí. Si no fóra per les mutacions seríem... [dubta una mica i baixa encara més el to de veu, com si no estiguera molt segur de la resposta] ximpanzés. De fet, les mutacions es van produir, perquè nosaltres no som ximpanzés evolucionats. Sense les mutacions, no hi hauria diferència entre els humans i els bacteris. Hi ha la selecció natural i altres factors que trien entre una gamma de possibilitats que han estat creades per les mutacions. O siga que, en primer lloc, el fet que hi haguera mutacions no es discuteix. La qüestió és quina sèrie de mutacions i quins altres factors, entre ells la selecció natural, van conduir a aquest sistema.
Però els mateixos problemes que apareixen en estudiar l’evolució del llenguatge humà apareixen quan estudiem l’evolució del sistema de navegació dels insectes o la comunicació de les abelles. I comptem amb molt poques respostes, perquè aquestes qüestions són complicades. Sabem molt poc, per exemple, sobre com ha evolucionat la comunicació entre les abelles, i aquest és un camp d’estudi molt més fàcil.

Jo diria que és un camp d’estudi més complicat, perquè, en el cas del llenguatge humà, almenys som capaços d’entendre’l…
No, el sistema de comunicació de les abelles és molt més simple i molt més fàcil d’estudiar. Els humans constituïm una sola espècie, mentre que les abelles són centenars d’espècies, totes diferents, o siga que comptes amb evidència comparativa. L’abella té un cervell minúscul, un cervell tan petit com una llavor, té un període curt de gestació, la qual cosa et permet fer qualsevol tipus d’experiment. Des de qualsevol punt de vista és un organisme més fàcil d’estudiar. No obstant això, pràcticament no se sap res de l’evolució de la comunicació de les abelles, perquè en general aquestes preguntes són difícils. L’evolució del llenguatge humà encara ho és més. I no val la pena d’especular sobre açò. Serà el que serà. Nosaltres el que hem de fer és investigar i intentar descobrir la resposta.

Després d’un període en què els lligams entre la lingüística i la psicologia han estat els més importants, des de fa poc són els vincles amb la biologia els que semblen fonamentals per a entendre les qüestions lingüístiques. Vol dir açò que hi ha hagut un canvi de paradigma?

La lingüística moderna, per dir-ho així, es va desenvolupar fa uns cinquanta anys en el context de la biologia comparativa, i de fet en conflicte amb el predomini de la psicologia. A principis dels anys 50 els meus interessos i els interessos de molts altres iniciaren d’alguna manera aquesta via, fonamentalment amb l’objectiu de situar l’estudi del llenguatge dins una matriu biològica, i el treball escomès en els camps de l’ecologia i la zoologia comparatives va influir considerablement. Va aportar part del marc en què la disciplina es va desenvolupar. I durant tot aquest temps s’ha fet un esforç per veure si es pot desenvolupar una biologia del llenguatge per a aquest camp d’estudi. Pero la biologia sempre fou el marc. Nosaltres sempre vàrem considerar la psicologia com a part de la biologia.

Tanmateix, sembla que no podem esperar resultats avantatjosos de la perspectiva genètica en lingüística. Se suposa que els nens, quan estan exposats a estímuls externs d’una llengua concreta, desenvolupen el seu genotipus intern fins a un fenotipus concret (açò és, fins a una de les tres mil llengües que hi ha al món). No obstant això, el genoma de l’espècie humana, que fa poc ha estat desxifrat, sembla que coincideix en bona mesura amb el d’altres espècies animals.
Quan es desxifra el genoma d’un animal, dins els límits del coneixement actual, gairebé no s’arriba a esbrinar res de l’animal. El genoma dóna instruccions a la planta manufacturadora de la cèl·lula i aquestes instruccions, d’alguna manera, fan que la planta manufacturadora cree un animal o altre.
Si tu tingueres les instruccions de com construir un automòbil, però no saberes què és una planta de manufacturació, no podries dir massa de l’automòbil, i tots aquests temes a penes s’entenen. Com es passa del genoma a l’organisme és un misteri. S’entenen trossets i parts del procés, però no prou per predir l’organisme a partir del genoma.
A més, el fet que el genoma dels humans i el dels primats, o el dels insectes, siga molt similar no vol dir res, perquè no sabem el significat de les diferències. Tot allò que puga semblar una lleugera diferència, atès el nostre coneixement, produeix òbviament un gran impacte i no s’entén del tot per què.
I jo aniria amb compte amb el concepte de tres mil llengües. El nombre de llengües depèn de com decideixes comptar-les. La majoria de les llengües senzillament no existeixen, en tenim unes quantes, de les possibles, aquí i allà. Però no sabem quin és el nombre màxim de llengües que hi podria haver, potser es tracta de milions. Les que tenim són les que per una raó o altra s’han arribat a desenvolupar.

La facultat de percebre el món i organitzar-ne les dades que l’ésser humà més ha desenvolupat, a banda del llenguatge, és la visió. Pensa vostè que hi ha alguna relació entre els mecanismes computacionals de la visió (tal com els va descriure David Marr) i la gramàtica del llenguatge?

David Marr, a qui vaig arribar a conèixer bastant bé, estava interessat en la lingüística com a model, i molt del treball que es feia en lingüística es fixava també en el que ell feia, però igualment com a model, en un sentit una mica abstracte.
Perquè els problemes són bastant diferents. Els problemes que afronta el sistema de la visió i el del llenguatge són bastant diferents i els resultats també.
Hi ha principis que s’anomenen regles de la visió que m’interessen, per descomptat. Però si observem les regles de la visió, aquestes no ens diuen res de les regles del llenguatge. Una de les regles més famoses de la visió, que es va descobrir fa cinquanta anys i ara s’entén bastant bé perquè hi ha hagut molta investigació al respecte; és la següent: si veus succeir una cosa, aquesta cosa la interpretes necessàriament perquè colpeja el teu sistema visual com a objecte rígid en moviment. Si és possible donar-li una interpretació com a objecte rígid en moviment, aquesta és la manera en què serà interpretada, fins i tot si es tracta d’una presentació de dues dimensions.
La regla és antiga. Fa cinquanta anys que se’n van adonar. És com si la visió seguira la regla d’intentar imposar la interpretació “objecte rígid en moviment” siga quina siga la presentació. Açò implica càlculs molt complexos. Ara, però, s’entén una mica com funciona. Pero no hi ha res que s’hi assemble en el procés computacional del llenguatge. Potser hi haja alguna similitud a cert nivell de detall que no percebem, però no podem transferir regles d’un sistema a l’altre.
Quan la gent diu que la visió és l’altre sistema complex, està dient només que és el sistema del qual sap una mica. Perquè hi ha altres sistemes que són igual de complexos. Pren, per exemple, el sistema digestiu, bastant complex també i, de fet, també inclou programes de computació. Hi ha una cosa que de vegades s’anomena “cervell intestinal”, que és un complicat sistema neurològic, que està dins el sistema digestiu i fa tota classe de càlculs, i del qual se sap ben poc.
Diguem-ne que cada part de l’organisme fa coses molt complicades. I, com he dit abans, els insectes, que són criatures minúscules, realitzen càlculs que nosaltres no necessàriament som capaços de fer.

Per acabar, quines són les raons que fan que a un dissident i un activista com vostè, que ha estat sempre tan crític envers la política exterior del seu país, li agrade viure ací? Quines són, en la seua opinió, les coses bones que aquest país li ofereix i fan que se senta còmode?

Mai no m’he plantejat anar-me’n d’ací. És el meu país. Si visquera a Turquia… [i es queda pensant]. Estic pensant a anar-hi, jo tinc amics a Turquia, són activistes, i Turquia no és un lloc meravellós per a viure. De fet és molt més dur que ací. I per descomptat els preocupa la política exterior i interior de Turquia. Potser també estiguen interessats en Àfrica central, però la seua preocupació principal és, òbviament, Turquia. Si els preguntares per què viuen allí, doncs, perquè és el seu país. Ells fan que siga un país millor.
Ací hi ha coses meravelloses. Aquest és el país més lliure del món, i no perquè ens ho hagen regalat, cent anys de lluita l’han convertit en un país molt lliure. És l’únic país del món on la llibertat d’expressió està protegida fins a un punt considerable pel sistema legal, molt més que en qualsevol altre país que jo conega. No està en la Constitució, no està en el Bill of Rights [el conjunt de les deu esmenes originals a la Constitució dels EUA]. De fet, les cambres no van garantir la llibertat d’expressió fins els anys 60, en el context del moviment dels drets civils, i aquests són drets que la gent s’ha guanyat al llarg dels anys. Aquestes són les coses bones d’aquest país. I tots els països en tenen, de coses bones.

ZOMBIES (El futur de les nostres escoles... 2a part)

2009-12-28T14:31:00.001-08:00

Aquest Nadal m'han regalat un llibre realment profitós. Un llibre que recull relats que il·lustren força bé l'estat en què, alguns, ens trobem o creiem trobar-nos. Un llibre què, tot i ser un recull de contes d'horror, relats de fantasia al cap i a la fí, reflexa moltes de les nostres carències i de la nostra feblesa.

En un futur no massa llunyà, una abnegada professora lluita contra onades de zombies que assetjen la seva escola. No són els alumnes-zombie (in-útils per a qualsevol objectiu docent) els que fan més por en aquesta història...

LA FOTO DE LA CLASSE D'AQUEST ANY

La senyoreta Geiss observà com el seu nou alumne creuava el patí dels de primer des de la estratègica possició que le brindava la balconada del campanari de la vella escola. Baixà el canó de la Remington .30- 60 fins què el nen estiguè a la creu de la mira telescòpica. A la llum matinal l'imatge resultava molt nítida. Era només un nen, ningú que ella conegués, i haurira d'haver tingut uns nou o deu anys en morir. La seva samarreta de les Tortugues Ninja tenia un clavill al centre, amb taques de sang resseca en les seves vores irregulars... La senyoreta Gueiss abastà a veure el blanc lluent d'una costella...

Com podria ser una jornada de classes en aquesta escola-infern...? Els nostres alumnes no són culpables... La nostra feina és fer-los sobreviure... i sobreviure...

Si vols conèixer més:

ANTOLOGIA DE JOHN JOSEPH ADAMS: ZOMBIES Minotauro Ed. Barcelona 2009.

I ara... A mejar torrons...

EL DESTÍ DE LA FILOSOFIA

2009-12-18T15:24:00.000-08:00

On és el pensament?, a quí l'interessa la filosofia? ...

¿Hay aún filósofos? En realidad, en nuestra vida hay mucho de filosófico, sobre todo en los hombres científicos; pero filósofos propiamente dichos, hay tan pocos como verdaderos nobles. ¿Por qué? Ya no se cree en los filósofos, ni aun entre los sabios; éste es el escepticismo de una época democrática, que abjura de los hombres superiores. La psicología del siglo va dirigida esencialmente contra las naturalezas superiores.

FIEDRICH WILHEIM NIETZSCHE

LOVECRAFT: Els límits de la raó

2009-12-18T14:41:00.001-08:00

H.P. LOVECRAFT (1890-1937). Escriptor nordamericà, ens mostrà què, quan la raó ultrapassa els seus límits penetra en territoris estranys que ofereixen saviesa a preus elevats. Els somnis de la raó produeixen monstres però, potser, la mateixa raó és el monstre que produeix els nostres malsons.

CAMPANAS

Escucho las campanas de aquella torre majestuosa;
Las campanas del esplendor de Yule en una noche turbulenta;
Repicando con sorna en una hora lúgubre
Sobre un mundo sacudido por la codicia y el espanto.

Sus melodiosos tonos resuenan en miríadas de tejados;
Un millón de almas insomnes asiste al juego de los carillones;
Sin embargo su mensaje cae sobre un suelo pedregoso...
Su espíritu es cercenado por la espada del Tiempo.

¿Por qué suenan, remedando los años felices
Cuando la paz y el sosiego reinaban en la plácida llanura?
¿Por qué sus acordes familiares provocan las lágrimas
De aquellos que tal vez no vuelvan a conocer la dicha?

Hace años os conocía bien... hace muchos años...
Cuando el antiguo pueblo dormía en la ladera;
Entonces vuestras notas resonaban sobre la nieve iluminada por las estrellas
En medio de la alegría, la paz y la esperanza eterna.

Mi imaginación evoca el modesto chapitel;
El tejado puntiagudo, negra sombra contra la luna;
Los góticos ventanales, ardiendo con un fuego
Que presta la magia a los cínicos tonos.

Venerable cada seto cubierto de nieve bajo los rayos
Que añadían plata a la plata del valle;
Encantadora cada choza, cada vereda, cada arroyo,
Y alegre el espíritu del aire perfumado por los pinos.

Los pastores profesaban un simple credo;
Vivían en inocente beatitud entre las montañas;
Sus corazones joviales, sus almas honestas en paz,
Animados por las sencillas alegrías de los mortales.

Pero una horrible plaga aparece en escena;
Un fantástico nimbo se cierne sobre la tierra;
Formas demoniacas flotan por encima de los bosques,
Y ante cada puerta se alzan sombras malignas.

El Tiempo, siniestro bufón, avanza por la pradera;
Bajo su paso la alegría se extingue.
Corazones joviales se desangran con angustia inexpicable,
Y almas atormentadas proclaman su influencia funesta.

Conflicto y cambio acosan al mundo vacilante;
Pensamientos salvajes y quimeras ciegan la razón;
La confusión se apodera de una raza senil
Y el crimen y la locura merodean impunemente.

Escucho las campanas... las campanas burlonas y malditas
Que despiertan recuerdos que obsesionan y paralizan;
Suenan y resuenan sobre un millar de infiernos...
Demonios de la noche... ¿por qué no permanecéis tranquilos?

N'GA, N'GA, NYARLATHOTEP!
N'GA, R'LYEH, CTHULHU FHLAGN!

Si voleu coenèixer més:

LOVECRAFT. H.P. Els mites de cthulhu. Alianza Editorial. Madrid. 1989

La pugna entre EE UU i la Xina centra la negociació en la Cimera del Clima

2009-12-17T01:29:00.000-08:00

AL secretari de Nacions Unides per al Canvi Climàtic, Yvo de Boer, gairebé li surt un palíndrom al resumir la situació de la cimera del canvi Climàtic a Copenhaguen: "EE UU demana més de Xina i Xina demana més d'EE UU".
El nou G-2 acapara una negociació en les quals primer es va acordar el que semblava més difícil, les xifres de reducció d'emissions, i l'embús està ara en les paraules i el finançament. Ahir, uns 50 ministres -Espanya va estar representada per Teresa Ribera, secretària d'Estat de Canvi Climàtic- es van reunir a porta tancada perquè els 110 líders tinguin el seu acord.
La primera setmana de la cimera ha revelat els esculls. EE UU afirma que de cap manera finançarà a Xina. "No veig diners públics d'EE UU destinat a Xina"; va resumir l'enviat de Obama, Todd Stern, qui va afegir que no pensen "reparar ni pagar cap deute" per les seves emissions dels últims 200 anys. El viceministre xinès d'Exteriors, He Yafei, va contestar a l'oriental: "La història és el mirall en el qual mirar-nos per a avançar". Xina exigeix ajuda per a rebaixar un 40% del CO2 per unitat de PIB en 2020 amb l'argument que és un país en desenvolupament amb 150 milions de pobres.
Les xifres xineses no estan clares. Xina no parla d'emissions, sinó d'intensitat, el que dificulta la comparança. Per a finançar-li, els països desenvolupats demanen que declari les seves emissions, una mica que Pequín veu com una intromissió. Els càlculs de la UE no coincideixen amb els xinesos. Europa considera que l'objectiu xinès suposa que, en 2020, les seves emissions estaran entre un 12% i un 15% per sota de la tendència actual. Això se situa lluny del 30% comanda per la UE. No es tracta de reduir emissions sinó que creixin menys. Però no basta. No inclou a EEUU ni obliga suficientment a Xina", va explicar el comissari europeu Stavros Dimas. Els Vint-i-set es reserven la carta d'ampliar la seva retallada d'emissions del 20% al 30%. L'anunci es dóna per descomptat.

Extracte de EL PAÍS R. MÉNDEZ / C. ÁLVAREZ - Copenhague - 14/12/2009.

Aquesta setmana ha començat la cimera sobre el canvi climàtic a Copenhague. Fins el dia 18 de Desembre es negociarà un nou protocol que substitueixi l’any 2012 el de Kyoto. Alguns especialistes creuen que aquesta és la darrera oportunitat per evitar el canvi climàtic.
En la cimera de Copenhaguen, exigiràn que els ministres i els presidents que arribin a la cimera, especialment a Barack Obama (EEUU, juntament amb la Xina- l’altre gran emissor de gasos- que són decisius per la seva importància i per el seus duptes) compleixin els seus compromisos i es pugui arribar a un acord.
Segons la meva opinió, crec que seria necessari poder arribar a un acord el mes aviat possible, juntament amb EEUU i Xina. Seria essencial la presència d’aquest dos països al pròxim tractat ja que ells són els principals emissors de contaminació.

Laia Garcia Hernandez 1r BATX A

Una mirada al Tiempo

2009-12-16T13:25:00.000-08:00

¿Cuándo dejamos de crecer para envejecer? ¿En qué momento el cuerpo empieza a traicionar al alma, a la mente?

Envejecer, acostumbra ser sinónimo de marchitar, y a aún así, envejecer no siempre viene de la mano con nuestro dormir intelectual. Hay quienes nacen viejos y otros que se vuelven viejos. Luego, están, los que nunca envejecen, aquellos que, aunque golpeados por una nueva generación, parecen quedarse atrás, guardan aquello que pocos logran conservar bajo las tantas capas cubiertas del hombre de tantas apariencias: la esencia. Sí, el querer de las cosas, la voluntad de poder.

El tiempo pasa, para todos y su importancia se halla en la que cada uno le atribuye. Pero, como en el caso del peón y de la reina en el ajedrez, acabamos en lo mismo, en la misma caja. Por lo tanto, lo importante es el juego, el camino en sí, el contenido de lo que el tiempo significa en nuestras vidas.

¿Cuándo pesa? ¿Cuándo deja de pesar? ¿Cuánto pesa? Y quizás, con un tono amargo de física, la respuesta sea que el tiempo es relativo dependiendo de a quien se dirige la mirada. Pero pasa, es un imperativo, tiene que ser así, y la vida en sí es efímera. Nadie escapa de este, todos le damos con un mayor o menos grado, importancia o le constituimos como un factor en nuestra vida y mientras soñamos, pensamos, luchamos, arriesgamos…este transcurre y eso es en la plenitud del concepto, perder.

Y reafirmo el hecho de que el peón y la reina, acaban en la misma caja, pero no hay ganadores, solamente vencidos. Se pierde.

El tiempo, puede ser la respuesta de lo que el ser humano, durante su evolución histórica ha dado prueba de tener: el anhelo de la existencia de algo que va más allá de él mismo. He aquí el tiempo, tan perfecto y sabio, que no se preocupa de nosotros.

"Mi misión es matar el tiempo y la de éste matarme a su vez. Se está bien entre asesinos.'' Emil Mihai Cioran

LLIÇÓ DE MADURESA, LLIÇÓ DE DEMOCRÀCIA

2009-12-13T12:20:00.000-08:00

"Ser independent és cosa de petites minories. És un privilegi dels veritablement forts" FIEDRICH W. NIETZSCHE.

Avui el nostre país ha donat una lliçó de maduresa i democràcia. Amb una participació estimada del 30% diversos municipis de Catalunya han votat per l'independència demostrant que el nostre dret a decidir és, efectivament, nostre.

Lliçó de maduresa perquè ha estat la societat civil qui ha organitzat, gestionat i executat aquest exemple de conciència nacional i democràtica. La societat catalana és major d'edat, i ha estat capaç d'aquella consigna kantiana que manifestava la potència de la nova Europa davant l'antic règim, sapere aude. Catalunya ha tingut el valor de preguntar-se a si mateixa pel seu propi destí, i d'assumir-ne les conseqüències.

Lliçó de democràcia perquè han estat votants totes les persones residents als municipis catalans que han refrendat la consulta. per primera vegada els ciutadans nouvinguts que viuen, treballen i cotitzen a Catalunya han tingut dret de vot.

CIÈNCIES SOCIALS (Rockin' social sciences)

2009-12-12T16:14:00.000-08:00

Gaudiu, estimats deixebles, de l'èxperiència del SOBRINO DEL DIABLO...

Tot allò que ens arriba dels nostres mestres és un tresor... Això vol ser un homenatge a José Maria Franco Garrido, el meu professor d'història i mentor ideològic, al rock and roll i a la meva professió, que tant m'estimo.

Gràcies pel video Juan... Això és sinèrgia entre l'ensenyament i el rock

GAUDIU DE L'APRENENTATGE... Perquè com diguè el savi...

"Apren les teves lliçons, molestaras a algú...
Si no ho fas... Molestaras a algú"
IDRIES SHAH

VIDEO: El sobrino del diablo "La bicha de Balazote"

AIXÒ ÉS LITERATURA FILOSÒFICA (Lectures per les festes)

2009-12-08T10:53:00.000-08:00

Això no és un blog de literatura. No té, en tot cas, vocació de ser-ho però si és un espai des del que es poden intentar transmetre experiències literàries. Aquests tres llibres que ara us presento han estat dels més profitosos (i no em refereixo a l'àmbit acadèmic de la profitositat filosòfica, sinó al privat) que he llegit. Tots tres m'han fet passar una bona estona, m'han ensenyat coses... Vull dir que tots tres han fet la seva funció d'una manera excel·lent.

El primer. Una novel·la d'en Eduardo Mendoza, EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO, desenvolupa una història d'intriga (a l'estil de la novela negra a la que ens té acostumats) al segle I d.c. Una novel·la que ambienta de manera molt agradable la cultura i la filosofia helenístiques.

Plena de personatges interessants (fins i tot apareix el mateix Jesús), és una font inesgotable d'entreteniment i de risas.

Una altra opció és la lectura de ALAMUT. Escrit a l'any 1929 per Vladimir Bartol, ens explica l'història de Hassan-Ibn-Sabbah, el vell de la muntanya. Una novel·la d'acció i intriga que explora el món de la fé i del fonamentalisme, però també el de l'amistat i el de la lluita pel poder.

Finalment, us recomano FILOSOFIA A MANO ARMADA. L'autor britanic Tibor Fischer explica en aquest llibre les aventures d'en Eddie Feretro. Una professor de filosofia desencantat que decideix reconvertir la seva vida i dedicar-se, al atracament de bancs. Una novel·la plena d'humor on s'apren moltissima filosofia (sobretot filosofia presocràtica). Molt divertida.

En fi, espere que tots gaudiu de les festes i, si voleu, de bona literatura filosòfica.

Què pot fer la ciència pel món?

2009-12-04T09:48:00.000-08:00

Podem dir, que la ciència es un conjunt organitzat de coneixements amb dos objectius fonamentals; descobrir veritats i obtenir un rendiment tecnològic per millorar la qualitat de vida.
A partir d’aquesta definició podem treure moltes conclusions, com per exemple; podriem pensar que la ciència existeix per tenir coneixements de la veritat i aprofitar-nos d’ella en el nostre benefici, la qual cosa, es del tot cert, ja que si nosaltres descobrim una veritat o inventem a partir del coneixement algun objecte tecnològic es complementari que l’utilitzem per a beneficiar-nos.
Però, realment utilitzem la ciència en favor de tots, o en benefici nostre?
Desde fa centenars d’anys que la ciència ens a ajudat en aspectes molt importants per a la vida. Però, no tots pensen el mateix, no tots creuen que la ciència es un bé comú. Hi ha persones que creuen que per culpa de la ciència hem arribat a les guerres, a malgastar els recursos naturals, en definitiva a col·laborar amb la destrucció del nostre món.
En la meva opinió, aquest és un pensament erroni, ja que, la ciència no te la culpa d’aquestes catastrofes , sinó que la persona és la que aprofita aquest coneixement per al seu propi bé o en interés seu i com a consequència propiciant el mal dels demes, podem posar com a exemple les guerres, que tenen com a finalitat els beneficis d’una nació aprofitant-se de les debilitats d’un atre país.

Aquí es on jo volia arribar, crec que l’important de la ciència es descobrir la veritat, descobrir nous coneixements, no importa si algun dia s’acaben els recursos naturals, sempre i quan la ciència pugui progresar i descobrir noves tècniques per a una vida millor, amb l’objectiu del bé comú i per suposat el bé individual.

UN MÓN MILLOR ÉS POSSIBLE (Conciència en video-2)

2009-11-30T12:17:00.000-08:00

Ja tenim un nou miniclip pel concurs convocat per MANS UNIDES. Un nou video que ens farà pendre conciència i treballar per una realitat millor. Aquest video ha estat aportat per na Sara Santano i na Judith Guasch de 1r de BATX.

Recordeu que el tema LLUITA CONTRA LA FAM I LA POBRESA EXTREMA ha exhaurit el seu termini. D'ara fins el dia 15 de Gener el tema serà LA LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC... Animeu-vos!

Gràcies Sara, gràcies Judith.

NOVES INCORPORACIONS A FILOBELLULLA (2)

2009-11-25T11:45:00.000-08:00

Avuí hem celebrat la primera de les, tinc l'esperança que seran moltes, reunions de la PLATAFORMA VIRTUAL DE FILOSOFIA de l'IES BELLULLA, i ho hem fet amb l'incorporació de dos nous membres al nostre equip: En Wilson J. Medina i en Hèctor Gonzalez pasaran a nodrir la nostra cantera filosòfica. Gràcies Hèctor, gràcies Wilson, sigueu benvinguts.

Aviat tindreu noticia de les nostres activitats

Una salutació filosòfica.

FOTOFILOSOFIA: MOSTRA A LA UB (Facultat de filosofia)

2009-11-23T13:41:00.000-08:00

Us oferim un video de l'acte de presentació del CERTAMEN DE FOTOFILOSOFIA

Mostra 2009 Fotos

View more presentations from jbeltran.

CONTINUEM PENSANT... TRANSFORMEM LA REALITAT... ENDAVANT!!!

EL FUTUR DE LES NOSTRES ESCOLES

2009-11-20T04:21:00.001-08:00

A les acaballes del segle XIX, l’any 1872, Fiedrich W. Nietzsche escriguè una petita obra (gairebé oblidada en els nostres dies) dedicada al seu mestre Arthur Shopenhauer.

Al seu llibre, SOBRE EL FUTUR DE LES NOSTRES ESCOLES, com un harúspex que cerca la veritat en les vísceres del passat, sotmét a crítica, des de la seva responsabilitat com a professor de la Universitat de Basilea, el sistema modern d’educació i cultura, assenyalant el nexe entre el sistema Alemany d’ensenyament i l’explotació que suposa l’ús del treball intel·lectual que per a les seves propies finalitats fa la societat.

Alumnes indolents i desmotivats, professorat instalat en el tedi i incapaços d’il·lusionar els seus estudiants van ser i són el resultat d’una forma de racionalitat instrumental que ha acabat dominant l’horitzó del sistema educatiu i que el converteix únicament en un mitjà que només apunta a la consecució de les aspiracions professionals.

En aquest sentit em sembla important i profitosa la reflexió que el profesor Miguel Candel, de la Facultat de filosofia de La universitat de Barcelona, va fer durant el lliurament de guardons del Certamen de Fotofilosofia el passat 18 de novembre.

L’exaltació de la vocació i de l’il·lusió en contra del foment de la persecució de l’èxit professional com a única finalitat de l’estudi constitueix una crítica necesaria (i dolorosament propera al diagnòstic de Nietszche, més de cent anys després) per a la recuperació de la dignitat i el prestigi de la comunitat educativa.

De professors ens hem convertit (moltes vegades des d’una convicció autoimpossada) en educadors. Els nostres alumnes han acabat convertint-se en destinataris d’un ensinistrament que només serveix al sistema productiu i les nostres escoles, els nostres instituts i les nostres universitats, en centres de transmisió de valors consagrats i mai qüestionsts. Transmetem valors, però no cerquem les nostres propies potencialitats.

La cessió continua que fa el professorat, per bé del percentatge d’aprovats i l'obtenció del títol desmotiva, els millors; adaptem pel baix, mai no per dalt. Ensenyem (i els nostres alumnes estudien) per mor de l’èxit, no per un veritable amor a la veritat i la saviesa. Ens eduquem per d’altres i no per nosaltres mateixos.

CERTAMEN DE FOTOFILOSOFIA

2009-11-19T14:20:00.000-08:00

Ahir, amb motiu de la celebració de la Diada Mundial de la Filosofia, els nominats del nostre institut al Certamen de Fotofilosofia amb Víctor Ll. Domínguez, vam assistir al lliurament dels guardons que va tenir lloc a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona.

Tot i que no es va anunciar el guanyador, dels cincs que vam ser, Wilson Medina ha passat a la fase final. Enhorabona per ell!

Abans de començar la presentació de les fotografies, el jurat, va parlar sobre la importància de la filosofia en la vida de l’ésser humà que, tanmateix, pateix de la limitació professional. Tot i així, va donar una empenta d’esperança perquè el ‘jo vull’ pesi més que el ‘jo he de fer’ tan per la qüestió econòmica com per la sortida professional.

NOVES INCORPORACIONS A FILOBELLULLA

2009-11-16T03:21:00.000-08:00

Com parlavem a la presentació d'aquest espai, la seva vocacció és la de servir com a mitja d'intercanvi d'idees i reflexions (no necessariament visuals) sobre el món que ens envolta. En aquest sentit la vostra participació en la construcció d'aquest àmbit comú de reflexió és indispensable.

Fruit d'aquesta voluntat de participació és l'incorporació a l'equip de FILOBELLULLA de na Elena-Loredana Negut (alumna de 2n de Batxillerat del nostre institut), qui d'ara endavant compartira amb nosaltre les seves disquisicions. Benvinguda Elena.

Aquest és un espai obert a tota la comunitat educativa de l'IES Bellulla. Hi cap tot ( intents literaris, crítica artística i gastronòmica, fotografia...) sempre des d'un punt de vista reflexiu.

Animeu-vos a participar, feu col·lectiu aquest espai, feu-lo vostre.

CONCIÈNCIA EN VÍDEO

2009-11-14T11:05:00.000-08:00

La participació de l'alumnat del nostre centre en el CONCURS DE FOTOFILOSOFIA ha estat tot un èxit. Aquest èxit en la participació ha demostrat la capacitat dels nostres alumnes (i professors) per anar més enllà de la filosofia acadèmica i aplicar una mirada crítica al món que ens envolta. Doncs bé, ara tenim la oportunitat de transformar aquesta mirada interprertativa en conciència crítica, en una crida a l'acció, en una demanda de solucions que pugui transformar el món, perquè un altre món és possible.

L'ONG MANS UNIDES Ha convocat el concurs de miniclips de vídeo "LA TEVA OPINIÓ POT CANVIAR EL MÓN".

Es tracta d'elaborar vídeos d'un minut de durada sobre LA LLUITA CONTRA LA FAM I LA POBRESA EXTREMA (termini de pressentació fins el 30 de novembre), LA LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC (termini de presentació fins el 16 de gener) o tots dos temes relacionats en un sol miniclip (termini de presentació fins el 28 de febrer).

A l'IES Bellulla ja hem començat a treballar en les nostres propostes i això s'ha fet palès a l'aportació d'en Albert Garran de 4t ESO. Una producció de títol "POBRESA 0" que podeu veure a continuació.

Convertim en conciència la nostra mirada! Animeu-vos i participeu!

Podreu trobar informació sobre les bases del concurs i indicacions tècniques per a l'elaboració dels vostres clips a: www.mansunides.org

NOMINACIONS BELLULLA FOTOFILOSOFIA

2009-11-07T03:42:00.000-08:00

Finalment, ja tenim seleccionades les imatges que, amb motiu de la DIADA MUNDIAL DE LA FILOSOFIA, presentaran els nostres alumnes al CERTAMEN DE FOTOFILOSOFIA 2009. Els professors Pep Calull (Dibuix), Francisco Sánchez (Tecnologia) i Víctor Lluís Domínguez (Filosofia) Hem considerat en comissió avaluadora aquestes imatges que ara us presentem, susceptibles de NOMINACIÓ seguint el criteri de la relació entre el contingut de la imatge i la qüestió filosòfica plantejada, així com la originalitat.

La participació de l'alumnat de l'institut en aquesta convocatòria del CERTAMEN DE FOTOFILOSOFIA ha estat extraordinària, la qual cosa és motiu de gran satisfacció, i demostra que han estat capaços d'anar més enllà de l'estudi acadèmic de la filosofia per a interpretar, per ells mateixos, la realitat que els envolta. Esperem que us hagi agradat l'experiència. Gràcies a tothom; i a tots (alumnes i professors participants) FELICITATS PER LA FEINA BEN FETA.

Víctor Lluís Domínguez i Perles. Professor de filosofia de l'IES Bellulla.

ELS ALUMNES NOMINATS PEL CERTAMEN SÓN:

1.- ELENA NEGUT. 2n BATX
27.- WILSON MEDINA. 2n BATX
38.- JESSICA A. PINILLA. 1r BATX
40.- ARIADNA DOMÍNGUEZ. 2n BATX
41.- DÀMARIS MORENO. 4t ESO

57.- ON COMENÇA I ON ACABA?

2009-11-06T00:34:00.001-08:00

CATEGORIA: TEORIA DEL CONEIXEMENT
Aquesta imatge ha estat aportada per na Ester Bonachera de 2n BATX

56.- QUINES SITUACIONS HEM DE VIURE PER ENTENDRE I SENTIR?

2009-11-06T00:31:00.000-08:00

CATEGORIA: ÈTICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Carmen Manzano de 4t ESO

55.- SOM LLIURES DE DIR-NOS ANIMALS SOCIALS I COMUNICATIUS?

2009-11-06T00:29:00.001-08:00

CATEGORIA: ÈTICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Carmen Manzano de 4t ESO

54.- PORQUE UNS TANT I UNS ALTRES TAN POC?

2009-11-06T00:24:00.001-08:00

CATEGORIA: ÈTICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Jennifer Villalba de 1r BATX

52.- QUAN FEM AIXÒ, RESPECTEM ELS NOSTRES PARES?

2009-11-06T00:19:00.000-08:00

CATEGORIA: ÈTICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Julia Rudenko de 4t ESO

52.- COLORS O SENTIMENTS?

2009-11-04T03:17:00.000-08:00

CATEGORIA: ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA/ÈTICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Ainhoa Dávila i na Dámaris Acuña de 4t ESO

51.- ÉS L'ÉSSER HUMÀ ENCARA EL QUE VA SER?

2009-11-01T13:57:00.000-08:00

CATEGORIA: ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Elena Negut de 2n BATX

50.- TINDRÀ LA MORT L'ÚLTIMA PARÀULA?

2009-11-01T10:01:00.001-08:00

CATEGORIA: ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Laura Mirón de 2n BATX

49.- EL COS I ELS SEUS DESITJOS, SÓN LA PRESÓ DE L'ÀNIMA?

2009-11-01T09:55:00.000-08:00

CATEGOERIA: METAFISICA/ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Patricia Domenech i na Cristina Ruiz de 2n BATX

48.- PER QUÈ LA VIDA I NO, SIMPLEMENT, ROQUES?

2009-11-01T09:51:00.000-08:00

CATEGORIA: METAFISIDCA/EXISTENCIALISME
Aquesta imatge ha estat aportada per na Laura Mirón de 2n BATX

47.- QUANT PESA LA VIDA?

2009-11-01T09:47:00.000-08:00

CATEGORIA: EXISTENCIALISME
Aquesta imatge ha estat aportada per na Dámaris Amores de 2n BATX

46.- EL SILENCI ÉS EL REFLEXE DE LA MORT?

2009-11-01T09:42:00.000-08:00

CATEGORIA: ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA
Aquesta imatge ha estat aportada per en Alexix Cruz de 4t ESO

45.- TANT DESCONSOL, PER A QUÈ?

2009-11-01T03:54:00.001-08:00

CATEGORIA: EXISTENCIALISME
Aquesta imatge ha estat aportada per na Carme Noblom Professora de l'IES BELLULLA
AQUESTA IMATGE ESTÀ FORA DE CONCURS

44.- SI LA DIVERSITAT ÉS DIVERSA, LA UNITAT ÉS ÚNICA?

2009-11-01T03:44:00.000-08:00

CATEGORIA: METAFÍSICA
Aquesta imatge ha estat aportada per na Marta Plaza de 4t ESO

43.- PODRÍEM TOCAR EL CEL?

2009-11-01T03:38:00.000-08:00

CATEGORIA: EXISTENCIALISME
Aquesta imatge ha estat aportada per na Marta Plaza de 4t ESO

42.- ES POT VIURE SENSE IDEES?

2009-11-01T03:36:00.001-08:00

CATEGORIA: TEORIA DEL CONEIXEMENT
Aquesta imatge ha estat aportada per na Silvia Torrado de 1r BATX